Per TV3 al País Valencià: Xavi Castillo i el Botifarra a Torrent

Per TV3 al País Valencià. Televisió sense fronteres. Vine i signa!

xavi_castilloDijous 10 de desembre

19.45: Actuació de XAVI CASTILLO

Entrada gratuïta

Aforament limitat

Obertura de portes a les 19.15

Lloc: Institut Tirant lo Blanc de Torrent. Carrer del Convent (Fra Lluís Amigó), 41
Mostra un mapa més gran

Dissabte 12 de desembre

botifarra1Marxa reivindicativa contra el tancament del repetidor d’ACPV de la Serra Perenxisa

11h. Eixida des de la urbanització Santo Domingo de Torrent

12.30h. Actuació de PEP GIMENO BOTIFARRA al repetidor

13.30h. Tornada a Torrent

La ruta que farem és per la senda PR: V-162 (recorregut de baixa dificultat). Cadascú haurà de portar el seu menjar i aigua.
Mostra un mapa més gran

 

cartell_tv3
 

Per la llibertat d’expressió. Per TV3 al País Valencià

Ara fa dos anys, el govern del PP va procedir al tancament del
repetidor de la Carrasqueta, que donava cobertura a la comarca de
l’Alacantí. En un primer moment, es va fer pública la data en què es
faria el precinte i, doncs, els agents que se n’encarregaven varen
trobar-s’hi amb l’oposició d’una gran quantitat de gent. Gràcies a la
gran resposta popular, el repetidor no es va clausurar aquella dia; es
portà a terme -aquesta vegada sense avisar, ja que sabien que, en cas
contrari, s’hi trobarien el mateix panorama- més tard. Des del
Col·lectiu Safranar vàrem solidaritzar-nos-hi i vàrem organitzar un
acte de defensa de la llibertat d’expressió i de les emissions
audiovisuals en la nostra llengua. El cartell ho deixava clar: una
emissió en negre amb el subtítol “Carrasqueta. Perenxisa?”.

Dos anys més tard, i amb el tancament d’altres repetidors pel mig,
ens trobem amb eixa previsió acomplida. La voluntat del govern del PP
de negar la llibertat d’expressió i d’atacar la nostra llengua no té
aturador i, doncs, han posat el punt de mira en el repetidor que es
troba en terme municipal del nostre poble i que dona cobertura a bona
part de l’àrea metropolitana de València. Els demòcrates no ens podem
quedar de mans plegades i, en aquest sentit, des del Col·lectiu
Safranar hem organitzat diversos actes per a mostrar el nostre rebuig a
aquesta voluntat de marginació de la nostra llengua. Les activitats
s’emmarquen dins de la campanya per arreplegar signatures en defensa de
la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres, una llei
que permetrà que no hi haja cap impediment per a la recepció de les
emissions audiovisuals dins d’un mateix espai lingüístic.

El dijous 10 de desembre, a les 19.15 i a la sala d’actes de
l’Institut Tirant lo Blanch, situat al carrer del Convent (Fra Lluís
Amigó), 41, podrem gaudir de l’humor crític i corrosiu de Xavi
Castillo, un artista molt més que necessari en aquests temps en què
se’ns vol imposar una dictadura del pensament únic. Dos dies més tard,
el dissabte 12 de desembre de matí, farem una excursió al repetidor de
la Perenxisa i comptarem amb l’actuació de Pep Gimeno “Botifarra”.
L’eixida serà des de la urbanització de Santo Domingo a les 11 hores.
L’excursió discorrerà per la senda PR: V-162, una ruta de baixa
dificultat. L’actuació del Botifarra tindrà lloc a les 12.30 hores.

 

 



Comentaris tancats a Per TV3 al País Valencià: Xavi Castillo i el Botifarra a Torrent

I torne a repetir: sóc valencià i tinc senyera on blau no n’hi ha

Després de dos posts recents -i algun altre més antic- en què m’he dedicat a l’anàlisi cromàtica -apassionant per a mi, una favada per al món, com tantes altres coses-, ja toca que em mulle, que justifique les meues tries. Perquè crec que cal que ho torne a repetir: encara no m’havia decantat per cap opció -tot i que ja me l’havien penjada; i no dic que sense fonaments. Per a mi, de tota manera, l’important és que s’entenga l’argumentació que he volgut desenvolupar: que el blau no pot ser mai un element portador de significat, la definició de la identitat de la senyera valenciana, tal com passa ara com ara. I ja d’entrada, abans de començar, ho deixe clar: si això s’entén, si el blau esdevé el que és, és a dir, un afegit ornamental amb voluntat instrumental -allotjar la corona concedida en privilegi per Pere el Cerimoniós a la ciutat de València- a mi no m’importaria gens que representara també tot el país -tot i que una bandera amb "corona" no em faça gens de gràcia, com a republicà furibund. No seria la meua primera opció, però tampoc no hi seria beligerant -com no ho sóc amb els valencianistes que la fan servir de bona fe.

Ara bé, aquesta operació de redefinició va contra el principal fonament de la identitat amb què s’ha construït l’autonomia valenciana aquests darrers 30 anys: l’anticatalanisme com a mecanisme de desvalencianització del país. Si el blau ha aconseguit eixa omnipresència, eixe caràcter discriminatiu -si no hi ha blau no és valencià-, no ha estat que per altra cosa que per la simbolització de "no català" que equival a "bon espanyol". L’operació ha estat tan forta, la pressió tan brutal, que ha arribat a aspectes vertaderament aberrants. Alguns ja els he descrit, però ara incidiré en el més bèstia: l’aparició del blau en els escuts, on, per definició, no hi pot haver. N’hi ha exemples d’alguna institució oficial -cosa que ja és de jutjat de guàrdia-, però no són poques les vegades en què es pot veure l’escut de la ciutat de València representat popularment amb un tros blau.

Així doncs, si realment assumir la senyera de la ciutat de València com a representació de tot el país tinguera uns beneficis clars, fóra una operació senzilla, com que ja és l’oficial de la "comunidad" en què estem, no hi hauria raó per a estar-hi en contra. Ara bé, com he explicat, això no és així: la ressemantització obligaria a uns canvis tan radicals que equivaldrien a oficialitzar la senyera sense cap afegitó blau. I, doncs, pes per pes, em quede amb la senyera tradicional del valencianisme.

Perquè també va d’això, aquesta lluita de símbols. El valencianisme suposa una ideologia de regeneració democràtica per a aquest país devastat que ens trobem. I, com a tal, té els seus símbols. Mutables, és clar. Però les raons que s’hi addueixen, per al canvi, no són satisfactòries. A més a més, tenen un component molt pronunciat de "pensament en elefants": assumir el marc conceptual que l’antivalencianisme ha imposat. Perquè no ens equivoquem: un drap no lleva ni un sol vot, però no tindre clara la teua identitat i basar-la en el que et marca l’adversari, sí -i molts.

I encara tampoc no hi hauria cap contradicció entre una senyera reivindicativa del valencianisme i una assumpció d’una amb canvis com a oficial per al país. N’hi ha molts casos al món. Per exemple, i com a il·lustració d’aquesta mena de nation building, la bandera del Fretilin, partit que portà a la fi de l’ocupació criminial de Timor per part d’Indonèsia, i la bandera nacional de la república de Timor Leste. Aquesta és una pràctica molt comuna en casos d’alliberament nacional del tercer món. Ara, potser per això maitex no és un bon exemple en què emmirallar-se. Per això hi podríem adduir alguna cosa més pràctica, com l’estrela que se sol afegir a una bandera com a símbol de lluita: evidentment, en el moment que l’objectiu s’assoleix, l’estrela no passa a la bandera oficial -de no ser que tinga una significació d’identificar un estat socialista. El galleguisme fa temps que practica aquest dualisme.

Però ens estem desviant, així que anem a les raons per les quals jo trie la senyera (per a mi la "senyera", qüestions de llenguatge, és l’oriflama. Eixe bateig de la "senyera" com a "quadribarrada" és una aberració, però eixa és una altra història que demostra com l’antivalencianisme va guanyar el camp simbòlic, la llengua). Joan Fuster, ideòleg del valencianisme modern, és acusat ara i adés de triar la senyera nua davant de la senyera amb blau per una mena d’essencialisme nacional: com que en la seua ideologia catalans i valencians érem la mateixa cosa, havíem de tindre la mateixa bandera. Però aquest argument no és cert, sembla una simplificació de les idees de Fuster. Com, de fet, tampoc no és cert que la ideologia del suecà fóra la construcció de la "Catalunya Gran": Fuster va proporcionar uns mecanismes d’anàlisi dels quals es podrien traure moltes praxis polítiques -i se n’han tret. Però no ens continuem allunyant. Tornem a Fuster, però. En el pamflet d’El blau en la senyera s’explica quina és la realitat en matèria de draps en terres valencianes: si hi havia -si hi ha- cap bandera que puga unir els valencians des de Vinaròs fins a Oriola aquesta és la senyera oriflama.

En efecte, la senyera amb increment blau només era patrimoni de la ciutat de València i la seua presència només es limitava a l’àrea d’influència. En les terres del nord com del sud del País Valencià -i el centre no era molt ampli- la senyera amb blau no l’havien vista en la vida. Com encara passa hui en dia, la bandera valenciana que s’exhibia en les festes era la senyera sense cap mena d’afegitó. Cal incidir en aquest aspecte: hui en dia, després de trenta anys d’oficialitat de la senyera amb blau per a la "comunidad" i de la pressió que hi ha en eixe sentit, la pràctica gairebé no ha canviat. La senyera amb blau només apareix als edificis oficials. Fins i tot, a la ciutat de Castelló, es va haver d’inventar en la transició un "frankestein" -la senyera amb afegitó verd- per vestir l’anticatalanisme -i el provincianisme- autòcton, ja que el blau no servia, quasi faria riure.

Per a mi no hi ha una demostració d’un fracàs més absolut. I, en aquest sentit, què ha de fer el valencianisme? Anar a portar el blau on l’antivalencianisme no l’ha instaurat? Maleïda ironia! De veres pensem que penjar una bandera amb blau en les festes d’un poble dels Ports és valencianisme? Ens hem tornat bojos? Ara bé, quan parlem de la ciutat de València i l’àrea d’influència -en la qual, Torrent, em trobe- la cosa sí que canvia. Ací sí que hi pot fer faena, no ho negaré: sempre serà millor que l’estanquera.

De fet, l’anàlisi de la realitat no ens porta a un altre port. Si volem vertebrar aquest país que ara com ara és una "comunidad" en el pitjor sentit més insultant del terme, no podem anar cap a un altre camí que la convivència simbòlica. Mantindre una "entente cordiale" entre la senyera i el seu correlat amb blau. A més a més, si aconseguim canviar la percepció que hi ha del blau com a element carregat de significat i anul·lar-ho -objectiu a què el valencianisme, amb blau o sense, no pot renunciar, si vol continuar sent valencianisme- ens adonarem fàcilment d’una evidència: es tracta de la mateixa bandera en essència. Perquè l’essència són les quatre barres -i ambdues en tenen.

Finalment, com a epíleg, he de fer una referència a un argument que se sol emprar molt per a defensar que el valencianisme assumisca la senyera amb blau: eixa bandera era la que féu seua el primer de valencinisme d’abans de la guerra civil espanyola. Al meu parer hi ha arguments molt poderosos per mantindre-ho en quarantena. En primer lloc la constatació d’una evidència. Sí, el valencianisme contemporani ha tingut molt poc d’èxit -per dir-ho suau-, però sí que ha aconseguit bastir una alternativa sòlida i ha impregnat molt l’arquitectura social i intel·lectual d’aquest país. A més, si ho comparem amb les circumstàncies en què s’ha hagut de desenvolupar -dictadura, immigració, desvalencianització accelerada, etc.-, ha tingut més força que el valencianisme d’abans de la guerra. En aquest sentit, si ara com ara encara tenim aquests dèbats és gràcies al valencianisme batejat com a d’arrel fusteriana. L’anterior són els precedents, però els fonaments els trobem en el desenvolupament posterior. Som hereus de qui som hereus – fins i tot aquells que s’hi rebel·len.

En segon lloc, no és cert que el valencianisme de preguerra fóra monolític en qüestions simbòliques. Hi predominà la bandera amb blau, però la senyera nua també fou molt present -i, per descomptat, sempre era vista com a valenciana-, sobretot a "comarques". I és que ací arribem al tercer argument i definitiu. El valencianisme de preguerra, al contrari del contemporani, gairebé es va limitar a la capital i la seua àrea d’influència. La seua feblesa va provocar que no s’exportara més enllà. Perquè hi ha una altra evidència: com tot moviment polític, el valencianisme va nàixer a la ciutat. I en aquella època això significava València, no podia ser cap altre lloc. Així doncs, és molt lògic que es triara la senyera amb blau com a representativa del moviment, ja que era la que identificava les contrades on naixia. Potser si haguera triomfat políticament -com a Catalunya- ara els valencianistes tindríem la senyera amb blau com a distintiu, perquè és el nacionalisme -i no la història- qui crea els símbols. Però potser no. Potser, en arribar a la maduresa, hauria desenvolupat les mateixes tesis que Fuster -que no naixen del no res, per descomptat- i es podria haver perfilat una continuitat. Però això ja és fer ciència ficció. I les meues raons es basen en l’observació ara i ací.

Resumint: la nostra identitat es deriva de les quatre barres, no del blau. El blau no significa res. La bandera valenciana és la senyera. I és la senyera la que ens fa diferents i singulars com a poble.



25s comentaris

La fal·làcia de la bandera privativa

Un dels arguments que més es repeteixen quan es discuteix sobre l’eterna qüestió del drap dels valencians és que les banderes de territoris diferents han de ser diferents. És una de les afirmacions que més quimera li tinc, que trobe més absurda. I li tinc una quimera especial -no sé per què, però. I, tot parlant-ne, sempre s’arriba a la mateixa conclusió definitiva, igual tenen tota la resta d’arguments: "sí, però la bandera dels valencians ha de ser diferent a la dels catalans" (Un apunt molt revelador al marge és que el segon terme de la comparació sempre són els "catalans"; ningú no diu que la "bandera dels valencians ha de ser diferent a la dels kazakhs, per exemple).

En primer lloc, el rovell de l’ou: hi ha una falta d’autocentrament absolut subjacent a aquesta argumentació. Els valencians no estan en primer terme. Nosaltres no triem una bandera i l’assumim i ens té igual després si algú altre en tria la mateixa. No, la nostra ha de variar en funció del que faça la resta. Es diu que la senyera valenciana sense corona és la mateixa que la catalana, però mai no es diu que la catalana és la mateixa que la senyera valenciana. I ací l’ordre dels factors sí que altera -i molt- el producte. No hi ha una definició del que és valencià centrat en la pròpia identitat; és sempre una definició a contrario, que denota una falta de confiança en u mateix prou acusada.

Però, una vegada feta aquesta matisació, neguem la major: és que les banderes han de ser diferents? I això qui ho diu? Un simple colp d’ull a qualsevol atles que continga els corresponents draps dels actuals estats ens donaria resultats i coincidències molt curiososes. Per exemple, podem fer una ullada a aquesta galeria de la Wikipedia, de banderes ordenades per semblança -hi ha un apartat molt revelador dedicat a les banderes de l’àmbit de l’antiga corona d’Aragó i hi ha un altre molt divertit: la bandera d’Espanya només té un correlat: Kuna Yala, un territori del Panamà (paga la pena veure-ho, tot i el risc de patir un esglai). Si som una miqueta radicals, fins i tot es podria afirmar que no n’hi ha cap, cap ni una, que no tinga absolutament res a veure amb una altra de diferent. Banderes que són efectivament diferents han tingut una inspiració clara -com per exemple la italiana i la irlandesa, entre d’altres, en la tricolor francesa– i banderes que són exactament iguals no tenen absolutament res a veure -qui pot diferenciar la del Txad de la de Romania o la d’Andorra?-.

Ara bé, tampoc no cal anar-se’n tan lluny, mirem l’Aragó -o Menorca o etc. En què es diferencia la bandera de la comunitat autònoma d’Aragó de la de la comunitat autònoma de Catalunya? En un escut. Exactament en el mateix que es diferenciava la de la preautonomia valenciana. Ara bé, també sol haver diferències entre el que és una bandera oficial, sovint amb un escut, i una bandera "civil", que sol prescindir-ne per comoditat. En el cas oficial valencià tampoc no hi cabria eixe matís, ja que l’element accessori, com deia en l’anterior post, ha ocupar el centre de referència. És com si els ultres futboleros aragonesos, com que trauen al camp la seua bandera sense escut, en realitat estigueren enarborant banderes catalanes. (I com que eixos sectors de població no se solen moure mitjançant subtileses, serà qüestió de bandejar aquesta reflexió…).

Tanmateix, tornem-ho a repetir les vegades que calguen: en cas d’acceptar la bandera que actualment és oficial a la comunitat autònoma valenciana, aquesta està composta de les quatre barres amb un increment blau, no d’una franja blava amb un increment de les quatre barres. I això és importantíssim i ineludible, perquè la nostra identitat deriva de les barres, no de l’increment blau que no té cap mena de contingut. Però potser siga per això mateix que un sector molt concret de la societat valenciana n’ha fet, mai millor dit, bandera.



6s comentaris

De tornada amb la cromàtica

El principal vici de la política quan recorre a la història -si no és aquesta pràctica ja un vici en ella mateixa- per a cercar suports en favor d’una tesi és el "presentisme"; és a dir, analitzar discursos o fets històrics, no amb els ulls del context en què es varen produir, sinó amb els de qui busca que encaixen en la ideologia que es vol defensar. Açò ve a tomb a una notícia que he llegit a l’Avui sobre una -altra- eterna qüestió del debat valencià: els colorets del nostre drapet. Resumidament, ve a dir que l’afegitó amb blau té una justificació històrica, en contra de la tesi que defensava Pau Viciano al seu llibre Barres i corones. La bandera de la ciutat de València. Com a apunt al marge he de dir que roda el món i torna al Born: Es tracta de la mateixa tesi que ja defensava Fuster a l’opuscle que publicà al 1978 sobre el blau en la senyera com a paper d’urgència: la bandera de la ciutat de València porta blau gràcies al privilegi concedit per Pere el Cerimoniós, però la del país -regne- no.

Ara bé, el que més m’ha sobtat és aquesta argumentació del medievalista Ramon J. Pujades, l’autor de l’estudi:

En un dels apartats de l’estudi, Pujades aborda l’espinós afer del símbol del blaverisme, i ho fa per rebatre els arguments de Pau Viciano al llibre Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (Afers). Creu que Viciano, a l’intentar negar “la credibilitat de l’extensa llista d’obres cartogràfiques que representen la bandera amb augment d’atzur carregat de corona d’or”, el que fa és caure “en el parany parat pel blaverisme contemporani”, que “atorga al blau un pretès valor diferencial que mai no li van donar els valencians de l’època foral”, els quals segons l’especialista quedarien astorats “si haguessen sabut que, sis-cents anys després, aquell augment blau intranscendent, introduït amb la funció exclusiva de fer més visible la corona, esdevindria el símbol al qual s’aferraria un sector de la població valenciana per marcar distàncies nacionals amb la resta dels territoris amb llengua, cultura i història comunes”.

Efectivament, la bandera -amb blau o tot un arc de sant martí- la compartim amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. El blau és "intrascendent", un simple afegitó pràctic per "fer més visible la corona"; el que importen són les quatre barres.

Però, ara per ara, les prioritats han canviat. Allò que era accessori ha esdevingut fonamental, de tal manera que es pot dir sense exagerar que, de la batalla de València ençà, la bandera oficial de la "Comunidad Valenciana" només té blau. Igual té que no tinga les quatre barres -les quals com més va més minven-, mentre tinga blau ja ens val. Per exemple, quan la bandera s’ha d’"estirar" per fer-ne un llaç, una cinta o posar-la al balcó, allò natural en el nostre cas -amb blau, verd o rosa- seria allargar les barres fins que tingueren la longitud desitjada de manera horitzonal. Però no. El que trobem en les bandes de les falleres és un tros de blau tan gran com les barres; i als balcons, un seguit de senyeres amb blau penjades de manera vertical. Fins i tot he arribat a veure cintes en les quals hi havia el blau com si fóra una "barra" més -no siga cosa…

Així doncs, el principal problema que tenim els valencians pel que fa a la perversió que se n’ha fet dels nostres símbols no és la fesomia actual d’aquests, sinó el "presentisme" amb què s’han justificat. I ací rau el principal problema de l’argument que afirma que el valencianisme hauria d’enarborar la bandera amb blau. Per molt de blau que hi posara, hom continuaria tenint el mateix problema: el valencianisme, per definició, no pot acceptar la situació actual en què només compta la franja, sinó que ha d’omplir de contingut les barres. Això vol dir que el blau ha de tornar a ser el que era: accessori. I això significa ser titlat de "catalanista" -almenys si acceptem la mateixa tesi sociològica que afirma que la bandera amb blau s’ha "naturalitzat"-. Roda el món i torna al Born.

11s comentaris

Teoria i pràctica de l’autobombo sideral

El ppram ha de ser el millor del món mundial en tot. En el més absolutament absolut. I a l’hora de redactar notes de premsa ho demostren: que són uns autèntics figures i que han de ser els millors del món mundial. De veres que m’agradaria veure la cara del responsable del gabinet de premsa de l’Ajuntament a l’hora de redactar la nota següent (que enllace en la versió traduïda amb el SALT que hi ha a la pàgina web):

Vietnam s’interessa pel model educatiu del Conservatori de Música de Torrent

La qualitat educativa del Conservatori de Torrent
traspassa fronteres. Bona mostra d’això és la visita que ha rebut hui
esta institució educativa torrentina, i és que una de les màximes
figures de la música vietnamita ha mostrat el seu interés per la nostra
ciutat, i en especial pel gran nivell del Conservatori de Torrent que
servix ja de model no sols a Espanya sinó a altres països.

Continua: http://www.torrent.es/torrentPublic/inicio/noticias?noticia=24079bb3-3719-465d-8d64-9184184995d1

En fi, de veres que no tinc paraula… Vietnam… "La qualitat educativa del Conservatori de Torrent traspassa fronteres"… Gloriós…

5s comentaris

Història d’una frustració: la política lingüística dels governs valencians

publicat a DeBat a Bat

 

 

Títol: La política lingüística dels governs valencians (1983-2008). Un estudi de polítiques públiques

Autor: Anselm Bodoque Arribas

Editorial: Publicacions de la Universitat de València

Any: 2009

 

Aquest
és un llibre molt necessari. En primer lloc, per la constatació que,
vint-i-cinc anys després de l’aprovació de la Llei d’Ensenyament i Ús
del Valencià, el balanç ha estat clarament insuficient pel que fa al
principal objectiu proclamat del text: equiparar socialment les dues
llengües oficials al País Valencià. I, en segon lloc, però no menys
important, ans al contrari, pel fet que l’anàlisi de les polítiques
lingüístiques que focalitza Bodoque té a veure amb l’ús, i no amb el
debat estèril i esterilitzador sobre la identitat de la llengua. Sembla
increïble, però, la quantitat de temps perdut i la necessitat de
recuperar-lo.

Així
mateix, hi ha una constatació destacada al text que farà alçar la
polèmica, tot i que això no signifique que serà menys certa: la
política lingüística aplicada pels dos partits que s’han alternat al
poder autonòmic aquests darrers anys ha estat, si fa no fa, la mateixa.
No hi ha hagut una política decidida i ambiciosa per recuperar la
dignitat social del valencià, sinó que els diferents governs s’han
limitat a aplicar la màxima de qui dia passa any empeny, tot esperant
que les proclames voluntarioses i, en major i en menor mesura,
cíniques, anestesiaren les reclamacions.

Pel
que fa al PSPV, que va assentar-ne les bases, es va centrar a estendre
la possibilitat d’ensenyament del valencià, amb la confiança que un
major coneixement comportaria un major ús. Pel que respecta al PP,
però, l’únic elogi que se’n pot és que no haja dedicat tots -és a dir,
no que no ho haja intentat, sinó que hi haja posat tot la carn a la
graella- els esforços a desmuntar les poques fites que s’havien
aconseguit. Així, el creixement de les línies d’ensenyament en
valencià, per exemple, segueix una dinàmica gairebé vegetativa abans
que respondre a cap iniciativa governamental. Ara bé, tot açò no amaga
el fet que els poders públics han fet deixadesa del seu mandat a
garantir els drets lingüístics de tots els valencians i, com constata
Bodoque, fins i tot l’absència de política lingüística no deixa de ser
una política lingüística activa, en aquest cas en favor del castellà.

Fet i
fet, hi ha una dada francament trista pel que fa a l’ús de la nostra
llengua en l’àmbit públic: la pràctica totalitat de les vegades que
s’usa el valencià és merament en qualitat de traducció del castellà.
Així, la publicació en les dues versions de les lleis valencianes no
deixen de ser una redacció castellana amb la traducció valenciana al
costat, fet que deixa per inútil qualsevol actitud de redreçament de la
llengua. Aquest aspecte s’ha vist encara més agreujat amb l’aplicació
constant de la traducció automàtica mitjançant el programa SALT per a
complir amb l’obligatorietat de la versió valenciana d’una pàgina web,
d’una llei, d’una comunicació, etc. I això si encara tenim la sort de
trobar-nos amb la versió valenciana, menyspreada la majoria de les
vegades per part de la Generalitat. Així doncs, l’article de l’Estatut
d’Autonomia que proclama que valencià i castellà seran les llengües
oficials queda en paper mullat, quan la pràctica quotidiana constata
que l’oficialitat és per al castellà i, si de cas, la traducció al
valencià.

Finalment,
un aspecte en què cal criticar el plantejament teòric de Bodoque és
l’aposta -reiterada també en una entrevista al diari Levante amb motiu
de la publicació del llibre, per exemple- que cal deslligar la promoció
del valencià del nacionalisme. L’objectiu és noble, però: en una
societat que ha abandonat l’autoreferencialitat i que es veu
subsidiàriament i menfotista com a feliç “província”, el fracàs més que
probable d’una opció política comportaria també el fracàs de la
llengua. Ara bé, les objeccions són clares: deixant de banda el
derrotisme, no posa en crítica la consideració del castellà com a
llengua normal, que no està associada a cap mena de
nacionalisme, mentre que el valencià sí que ho hauria estat, aspecte en
què Bodoque sí que fa incidència a l’hora d’assenyalar la manca de
política lingüística en favor del valencià com a política lingüística
en favor del castellà. Així doncs, es tractaria d’aconseguir la
quadratura del cercle: si partim de l’assumpció de la realitat
valenciana com a fortament -i irrecuperablement- provinciana, com
podrem evitar que s’identifique la voluntat de dignificació del
valencià i la militància nacionalista o, pitjor encara, la
representació de l’enemic exterior i boc expiatori de tots els mals, és
a dir, el català?

Ara
bé, hem començat i acabem afirmant com era de necessària una anàlisi
d’aquestes característiques, que, com s’afirma al subtítol, esdevinga
un estudi de polítiques públiques i ajude a clarificar el primer quart
de segle d’una llei, la LUEV, que, com ja és habitual de definir, ha
servit només per
despenalitzar
l’ús del valencià, però que, si ja va nàixer mancada d’ambició, encara
cal afegir que ni tan sols s’ha aplicat amb les -poques- potencialitats
que podia oferir.

 

2s comentaris

Una paradoxa Gürtel

Hi ha una paradoxa en tot aquest afer del cas Gürtel que és la que més m’està indignant. No es tracta que la corrupció no passe factura i que, més encara, siga tot un actiu electoral. Això ja ho tinc assumit des de les eleccions nacionals i locals del 2007. De fet, què li ha de dir de nou un jutge a algú que diposita la seua confiança en gent com Costa, Frabra, Camps, Barberà, Rus, etc.? No. La paradoxa rau en l’àmbit de lleialtat d’ambdos bàndols enfrontats -i no em referisc a la famiglia, òbviament.

En efecte, tota aquesta tropa està ací de pas. El seu centre, la destinació de les seues ambicions, el lloc on miren cada vegada que prenen qualsevol decisió per a la seua carrera, és Madrid. València només és per a ells una província on fer mèrits perquè els facen un huequet a la Villa y Corte. En aquest sentit, el Gürtel sí que els passarà factura. Podran -i tornaran- a guanyar les eleccions al País Valencià amb majories potser encara més àmplies, no en tinc cap dubte. Però la seua carrera, la que per a ells és la de bo de veres, s’ha acabat. Camps ja no podrà postular-se com a "baró" territorial amb aspiracions a l’espera que caiga Rajoy. A partir d’ara només el veuran -i el veuen- com el que és, com el que la seua forma d’actuar descriu: el provincià aquell que amb un colpet a l’esquena li riuran d’amagat les ambicions patètiques que tenia.

Però a nosaltres, que no som d’eixe món, que creiem en el País Valencià, que no ens cal cap altre "centre" perquè les nostres actuacions polítiques són pensades per a ací i des d’ací, ens tocarà aguantar-los encara més ressentits perquè no se n’han pogut anar. Puta paradoxa.

Comentaris tancats a Una paradoxa Gürtel

Crònica d’un canvi anunciat

Ha estat la crònica d’un canvi anunciat. Finalment, l’Ajuntament ja té l’excusa per a omplir-se la boca amb la paraula "democràcia" per a prendre una decisió que no amaga una altra cosa que unes actituds furibundament antidemocràtiques. Quina capacitat que té el PP de pervertir el llenguatge! La decisió, a ningú no se li escapa, ja estava presa d’avantmà. Les dues consultes que han organitzat només han servit que per a balafiar diners públics i per a donar-li a l’equip de govern l’argumentari que buscava: ja podran justificar que ha "parlat el poble". Vergonya.

Volien "Avinguda al Vedat" i Avinguda al Vedat han tingut. Si la primera consulta ja feia vindre vergonya aliena, aquesta segona de votacions mitjançant la pàgina web de l’Ajuntament no ha estat per menys. D’entrada, i encara que parega surrealista, jo vull que em diguen si he votat. Perquè només sabent el NIF i la data de naixement d’algú, ja s’hi podia votar. Ja no es tracta que més d’u i més de dos hi haurà votat per tota la família, és que -google en mà- maularadament no són dades que estiguen, precisament, lluny de l’abast de qualsevol cibernauta amb mala idea i, doncs, les identitats suplantades potser no hagen estat poques. Quina credibilitat pot tindre una consulta d’aquestes característiques? Vergonya.

Doncs bé, si l’esmena és a la totalitat, l’anàlisi dels resultats, com també passava amb la primera consulta, ens dóna un panorama encara més vergonyós. Les dades oficials diuen que hi han votat 1.226 persones. A penes un 2% del cens. En la primera enquesta en va ser un 3,5%. I tornem-ho a recordar una altra vegada: l’alcadessa va dir que la consulta obeïa a la "inquietud" dels ciutadans que la paraven pel carrer demanant-li el canvi de nom i la xifra que l’ajuntament va posar-se com a mínim era el 10%. En aquest sentit, sobren els comentaris. Vergonya.

D’una altra banda, tenim que, si en la primera fase, els partidaris de canviar el nom varen sumar -d’entre les nou possibilitats- 1.045 sufragis, en aquest cas el cens total ha estat de 181 persones més. Com s’explica que, en una consulta que no té l’alicient d’opcions contraposades, encara hi vaja més gent? Si en la primera consulta varen aparéixer més vots que votants en les dades oficials -en les dades oficials, no em cansaré de repetir-ho-, més paperetes que votants, com ens hem de creure aquestes dades encara més "virtuals"? Però, sobretot, la dada més punyent: Avinguda al Vedat serà el nom que l’ajuntament li posarà a l’Avinguda del País Valencià amb 307 vots en la primera consulta i 454 en aquesta segona. I això són les dades oficials. Sincerament, es pot justificar un canvi de nom d’un carrer de les característiques de l’avinguda del País Valencià amb eixes xifres? Eixe és el "clamor popular", senyora alcaldessa: vosté i els seus amigatxos. Vergonya.

2s comentaris

Rock plural

Que Espanya és sinònim de Castella ampliada i que la cultura espanyola no és més, així mateix, que la cultura castellana és una evidència tan palpable que només s’encaboten a negar els mateixos que participen de l’engany o una minoria de despistats benintencionats. Aquest exordi serveix per a justificar l’exposició d’una nova anècdota que ens torna a recordar aquesta realitat. Agafem el suplement dominical de hui del diari madrileny El País, òrgan d’aquesta visió suposadament plural de la realitat espanyola. En concret, agafem un reportatge que "celebra" els cinquanta anys del rock espanyol que suposaria la publicació de la cançó "cowboy" del Dúo Dinámico -m’abstinc de cap comentari de referència qualitativa. No cal dir que tots els grups i solistes que hi apareixen com a representants tenen el castellà com a llengua d’expressió artística i Madrid com a centre d’operacions. Tots llevat de les excepcions de l’actual "La escuela barcelonesa" i la menció del "rock layetano" o el "rock andaluz", que només vénen a afegir una peculiaritat simpàtica al que és la columna vertebral. En aquest sentit, és mol interessant veure com Leño són definits com a "rock urbano" en comptes de l’etiqueta de "rock madrileño" que en va circular.

No ens hem d’enganyar, però, que en les imatges apareguen Sisa, Pau Riba o Albert Pla com a "quota", ja que, de manera molt il·lustrativa, només citen els treballs en castellà del darrer; de les grans figures dels primers no se’n diu res; de fet, enmig del reportatge, un lector desinformat trauria la conclusió que cantaven en castellà. Això sí, l’esment al moviment del "rock català" dels noranta tampoc no hi podia faltar. Però de la manera acostumada i canònica que es fa servir des de la meseta: "Algunos cruzan la línea y piden ayudas públicas, aunque ahí entramos en terreno pantanoso: el rock català, altamente subvencionado, no se quita el estigma de música para consumo interno". És vertaderament indignant i patètic com es perfila el rock català com a paradigma de la música subvencionada i com el "consumo interno" es tradueix amb l’epítet característic de "tribalisme" -com que es tracta d’El País s’han de fer servir eufemismes. Més indignant encara si, al paràgraf següent, es parla que, per contra, el rock espanyol manca de tota ajuda pública, seria quasi underground i tindria una presència mínima als mitjans de comunicació. I tant. Sintonitzeu una televisió o una ràdio espanyoles i ho comprovareu.

Però el que més clama al cel i que m’ha portat a escriure aquest apunt és l’anècdota que ha portat El País a escriure el reportatge: els cinquanta anys d’una cançó per a definir un moviment. I és que enguany fa cinquanta anys d’una altra cançó i d’un altre moviment musical: Al vent i la Nova Cançó. Seria absurd, per massa evident, comparar-ne la qualitat. Però la pregunta política pertinent seria qui se n’espera un reportatge equivalent a les pàgines d’El País. Doncs això: espanyols tots.

Comentaris tancats a Rock plural

La nit estelada, Vincent van Gogh

Quan u alça la vista cap al cel, en una nit oberta i estelada, l’escenari que colpeix els ulls té un valor d’anada i tornada. La contemplació mai no esdevé passiva, sinó que pren un rol actiu. L’estat d’ànim de l’individu que observa es reflecteix en el paratge observat i, doncs, la imatge retorna transformada com a correlat objectiu d’allò que s’hi vol projectar. Habitualment, un paisatge estrelat sempre té una identitat plàcida, càlida. Les voluntats que es projecten sobre les estreles relaxen l’individu, que hi cerca comfort. És un lloc comú, probablement el més antic lloc comú, la mirada serena i calmada d’una nit esplaiada amb la bòveda celest. La llum bressola l’ull, el suau moviment, lent però perceptible a l’inconscient, és un productor d’assossec.

Ara bé, com a pantalla que retorna les inquietuds de l’observador, el cel pot retornar un llenç que comporte una angoixa i una sensació de claustròfobia dins de la buidor immensa de la negra nit. En aquest quadre de Vincent Van Gogh podem entreveure com els papers s’han subvertit: la ciutat està dibuixada amb traços relaxats; fins i tot l’agut i exagerat fibló del campanari transmet una tranquil·litat enmig del paisatge. Però el cel ha esdevingut un espill de torbament. Les estreles adquireixen una lluminositat agressiva, que s’espandeix cap a l’ull de l’observador com si amenaçaren l’esguard. El suau moviment dels cosos que es desplacen per la boveda ara esdevenen una amalgama de revoltes sinuoses i cridaneres. En una fotografia d’exposició de tota la nit es pot veure el cercle que dibuixen damunt l’espai el desplaçament de les estreles; però fins i tot ací es tracta d’una circumferència pacífica. En aquest llenç esdevé tot el contrari: els colors es lliguen i es torcen per a ferir l’ull. Les estreles han esdevingut agressives. A més a més, la Lluna, que ha estat perfilada amb un mitjà creixent d’aspecte naïf, és envoltada per la llum que desprén un posat desafiant, que surt més que ix del quadre a l’encalç de l’observador. Mentrestant, a l’esquerra de la composició hi ha un xiprer que s’alça cap al cel en una possició impossible. El trobem paral·lel a l’agulla de l’església, però en aquest cas es fon amb la pantalla estelar amb un desafiament i una rigidesa violenta, gairebé creua de baix a dalt tot l’enquadrament. Fet i fet, l’albirada serena del llenç nocturn esdevé una projecció d’una angoixa íntima, soterrada. Quan u alça la vista cap al cel, vol veure-hi reflectides les seues sensacions. De la mateixa manera que Van Gogh hauria vist aquest cel des de la finestra del sanatori de Sant Romieg de Provença i que va pintar de memòria durant el dia. De la mateixa manera, al remat, que hom esguarda el quadre del geni neerlandés.

Comentaris tancats a La nit estelada, Vincent van Gogh
css.php