El Sàhara Occidental i el Timor Oriental



 

Aquests darrers dies la qüestió del Sàhara ha tornat a interessar la premsa. La repressió i els crims contra la humanitat són el pa de cada dia enmig d’una situació que és una de les grans injustícies geopolítiques ara com ara; però els telenotícies funcionen com funcionen, què hi farem! Ara, el llenguatge que he sentit no m’ha fet gens de gràcia. I, d’una altra banda, hi ha un paraŀlisme històric que fa que, analitzada l’actuació de l’Estat espanyol, siga encara més indignant l’oblit i la deixadesa amb què tracta aquests temes. M’explique.

Bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica

Els sahrauís no són "independentistes", com la premsa s’encabota a anomenar-los. la República Àrab Sahrauí Democràtica és un estat reconegut per desenes d’altres, exactament 65 hi tenen relacions diplomàtiques en major o menor mesura, aspecte que significa reconéixer l’altre bàndol com a igual, com un “estat” homòleg; es tracta d’un número més alt que els estats que reconeixen Taiwan1, per exemple, que compta amb el suport directe dels EUA. D’una altra banda, cal destacar que la resta d’estats reconeguts per l’ONU no són directament hostil a la RASD, sinó que varia en molts graus, sent la major part “neutrals”, és a dir, que no s’hi posicionen, ni a favor ni en contra de la RASD ni del Marroc. Hi ha 66 estats que no reconeixen la sobirania de la RASD però que advoquen per un referèndum (és a dir, tampoc no reconeixen la sobirania del Marroc sobre el territori), dels quals 18 han suspés relacions diplomàtiques en aquest període (si tenim en compte que es tracta ja d’una història de 35 anys de resistència, no podem dir que siga un fracàs diplomàtic; i més encara quan molts casos són producte del suport a la MINURSO, és a dir, a un tercer mitjancer entre les parts). Fet i fet, hi ha 81 estats que reconeixen explícitament la sobirania de la RASD sobre el territori del Sàhara Occidental mentre que només en són 25 els que mantindrien el principi d’”integritat territorial” del Marroc fent referència de manera implícita al Sàhara.

A més a més, la RASD és membre de la Organització per la Unió Africana2 (entitat més o menys homòloga de la Unió Europea). Ras i curt, no hi ha una lluita per la “independència”, que ja va ser declarada i reconeguda el 27 de febrer de 1976, sinó d’una ocupació militar (també fins a cert punt colonització3) i iŀlegal per part del Marroc d’un altre estat. Un altre aspecte que s’ha de destacar i que oblidem és que la RASD, fet i fet, no es tracta d’un govern diguem-ne “virtual”, sinó que hi ha la "zona lliure", que correspon aproximadament al 20-25% del territori, en què la RASD té un control efectiu. És evident que és una zona desèrtica de resistència, però existeix un control efectiu d’una part del territori en què sí que es pot dir que hi ha un “estat”: l’altra vora de la tanca producte del cessament de la guerra oberta entre les dues parts i un autèntic camp de mines4.

Evolució del conflicte territorial, amb les diverses tanques minades, i "Zona Lliure" (en groc)

Finalment, si adés hem parlat dels estats diguem-ne “pro-sahrauís” i dels “neutrals”, llavors hem de tindre en compte l’opinió dels estats “pro-marroquins”: els definim perquè s’han manifestat a favor de les tesis de Rabat però no li reconeixen de iure la sobirania sobre el territori. I és que ací arribem al moll de l’os: L’ONU continua considerant que considera que es tracta d’un territori a descolonitzar i li atorga la responsabilitat a l’estat espanyol, l’antiga potència colonitzadora. És a dir, legalment es tracta d’un “territori no autònom sota administració espanyola”. Fet i fet, una autèntica vergonya i fins i tot unes de les primeres rèmores de la monarquia, ja que, bàsicament, el "campechano" li cedí el "cromo" al seu cosí, el sanguinari Hassan II.

Però ara arribem a la segona part, la comparació amb el cas del Timor Oriental, que encara fa més que u s’encenga més per la deixadesa i cinisme de l’Estat espanyol en aquest contenciós. Evidentment, cap cas en geopolítica no és idèntic, però sí que n’hi ha molts que poden aportar característiques amb què traçar paraŀlelismes que poden ser molt reveladors. En aquest sentit, repassem una miqueta la història del Timor Portugués.

Moltes vegades s’ha parlat, en desgreuge d’Espanya, del fet que la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara per part del Marroc es va produir en un moment d’extrema debilitat del govern espanyol. Si això poguera servir com a excusa, hem de dir que el contenció del Timor comença en unes circumstàncies semblants a Portugal. Amb la caiguda del règim salazarista (l’”Estado Novo” era continuat en aquell moment per Marcelo Caetano) per la Revolució dels Clavells, no es pot dir, menys encara, que Portugal era una bassa d’oli. De fet, Lisboa encara mantenia una gran quantitat de colònies -en extensió i en qualitat- i les guerres que s’hi produïren varen ser el detonant de la Revolució. És a dir, podem dir que la qüestió al país atlàntic era encara molt més delicada.

Les noves autoritats varen osciŀlar entre dues solucions: autodeterminació o reconeixement de la independència. Els primers argumentaven que la segona opció era suïcida perquè significava desentendre’s del problema. No era així, perquè era clarament l’opció més adequada al context. Si després els nous estats varen entrar en situacions de guerra civil de la qual no fa molt que n’han eixit no podem oblidar que es tractava d’escenaris de la Guerra Freda. Sembla molt fàcil, amb la història passada, pensar que se’n podrien haver evitat. (Fins i tot s’arriba a dir que l’arxipèlag de Cap Verd hauria acceptat una solució administrativa semblant a l’estatus de què gaudeixen Madeira i els Açores…). Però centrem-nos: Portugal perdia tot aquesta quantitat de territori: Angola, Moçambic, Cap Verd, Guiné-Bissau, São Tomé e Príncipe i, efectivament, Timor (Macau anava a banda).

En primer lloc, mirem el mapa: el Sàhara té una diguem-ne continuïtat amb l’estat espanyol (les Canàries -una altra “colònia”, tot siga dit- en línia des de la costa i els enclavaments de Ceuta i Melilla a l’Àfrica). El que es vol destacar és que està “al costat”, com aquell que diu. Ara mirem la situació del Timor: a Oceània, en les antípodes, més lluny impossible i, a més, sense cap altra mena de referent portugués proper (l’”especial” Macau i “a fer la mà”).

Situació geogràfica del Timor Oriental

Doncs bé, la República de Timor-Leste, que va proclamar la independència el 1975, no va durar ni uns dies i va ser acarnissadament envaïda per Indonèsia. Fins al final de l’ocupació, el règim de Jakarta va assassinar gairebé un terç de la població del Timor Oriental5. Les forces eren absolutament desiguals: un estat que hui en dia té més de 200 milions d’habitants i és l’estat musulmà més gran del món, a banda d’una potència geopolítica en ell mateix. La independència d’Indonèsia respecte als països baixos també s’havia produït feia uns 20 anys, com en el cas del Marroc respecte a França, i igualment hi havia una voluntat expansionista fins a recuperar tot el territori. En el cas d’Indonèsia encara va arribar a envair uns altres territoris a descolonitzar que no li pertanyien i que hui en dia continua ocupant: Aceh i la part occidental de Nova Guinea.

A més, després del colp contra Sukarno el 1967, promogut pels Estats Units i que va posar-hi un dictador al capdavant com Suharto, els interessos de Washington no es podien tocar ni un miŀlímetre. (Aquest colp fou obra d’un gran especialista: Henry Kissinger). A aquest gegant s’enfrontava la resistència timoresa, que a més era obertament socialista i influïda per les teories de descolonització tercermundialistes; fet i fet, el dimoni. Al contrari que la RASD, que va comptar amb un aliat com Argèlia, el més a prop que es va poder refugiar la resistència timoresa va ser en la jungla, en l’estricta i dura supervivència tàctica de la guerra de guerrilles i on acabarien sent capturats o en l’exili a Moçambic. A més, el gran actor de la regió, Austràlia, també va rentar-se les mans amb la qüestió del Timor, oblidant-se que s’estava cometent un genocidi a pocs quilòmetres de la seua costa nord.

José Ramos-Horta (actual president de Timor-Leste) i el bisbe Carlos Filipe Ximenes Belo varen rebre el premi Nobel de la Pau el 1996

Fet i fet, el Timor no podia comptar amb cap aliat més que Portugal, que va mantindre’s ferm en les reivindicacions diplomàtiques i que mai no va restablir relacions amb Indonèsia mentre el conflicte del Timor no es resolgué, i la legalitat internacional, que mai no va reconéixer l’annexió com a província indonèsia el 1976 que varen decretar les autoritats de Jakarta. Per a l’ONU, de la mateixa manera que actualment el Sàhara, el Timor Oriental es tractava d’un “territori no autònom sota administració portuguesa”. I ací ens preguntem, i les dèries de l’Estat espanyol d’entrar en el G-8? Portugal té més força diplomàtica que aquest “colós madrileny”? Mirem les parts que hi ha en cada contenciós, això sí que és David contra Goliat. El Marroc és indonèsia? França (que és el principal aliat del Marroc però que manté també ambigüitats) equival als Estats Units i Austràlia? I la situació geogràfica? I el reconeixement polític i de control del territori?

Finalment, el Marroc és molt més feble respecte al Sàhara del que ho podria ser Indonèsia respecte al Timor. De fet, a Indonèsia no li suposava cap problema desfer-se’n d’un bocí d’una de les moltes illes que conformen el seu territori, més enllà dels forts problemes de “patriotisme” i “cohesió interna”. Mentrestant, el Marroc senzillament té un desplegament militar tan fort en un territori semblant en grandària que, en el cas de perdre’l, s’enfrontaria a uns greus problemes d’estabilitat i a una vertadera crisi identitària. És per això que el fa un gat molt més atent però alhora molt més dèbil.

Tomba de Sebastião Gomes, mort pels indonesis, i cap on es dirigien a honrar-lo els manifestants que varen ser assassinats el 1991 en la massacre de Díli

Doncs bé, el 1999 va caure el règim indonesi al Timor i s’hi va establir un protectorat de l’ONU que va acabar en la declaració formal d’independència i la creació de la República Democràtica de Timor-Leste el 2002 mitjançant un referèndum (a propòsit, segons el Ministeri d’Informació sahrauí, la RASD va ser el primer estat a establir-hi relacions bilaterals). El punt d’inflexió es va produir amb la matança de Díli, en què les forces indonèsies assassinaren 2.500 manifestants després que Jakarta haguera impedit l’entrada a una delegació portuguesa. Hui en dia les dues llengües oficials de la nova república són el tètum -llengua pròpia- i el portugués, malgrat haver estat absolutament perseguides -un altre aspecte en què el Sàhara ho té més senzill, ja que els seus ocupants parlen la mateixa llengua-. Es tracta d’un estat -encara amb molts problemes interns i molta misèria heretada de la política absolutament bestial de terra cremada practicada per Indonèsia- com qualsevol altre del món que fins i tot ha participat ja en un parell d’Olimpíades com a exemple de normalitat. I si algú encara parla de la importància geoestratègica del Sàhara respecte al Timor em permetré dubtar-ho, ja que en les aigües del Timor sí que s’ha trobat petroli i, a més, té un potencial turístic a explotar, mentre que el Sàhara és un desert molt adust amb els fosfats, la promesa no confirmada del petroli i les aigües de pesca -que aniran a parar a la Unió Europea i que només serveix com a negoci per als quatre corruptes-.

Mentrestant, el Sàhara continua patint una ocupació iŀlegal i criminal i Madrid mira cap a qualsevol costat quan no directament, com aquests dies -quanta hipocresia per part dels anomenats “socialistes”!-, és còmplice del que hi està passant. Un paraŀlelisme que és vertaderament sagnant i fa encendre la ràbia de tothom per una actitud cínica i lamentable.

123 estats tenen relacions diplomàtiques amb la “República Xinesa” i cap d’ells té un pes mínimament important en la diplomàcia mundial (per exemple, 6 dels quals són arxipèlags oceànics com Palau, Nauru o Kiribati). Evidentment, es tracta d’un cas prou diferent, ja que l’acceptació de la República Xinesa significa trencar amb la República Popular Xinesa. És a dir, o Taipei o Pequín. O a l’inrevés, com històricament s’ha esdevingut, ja que les autoritats de Taipei varen mantindre la representació de “Xina” a l’ONU fins el 1971. Ara bé, tot i que potser no siga la comparació més adient, sí que ajuda a donar una idea ben aproximada del que significa l’alt reconeixement internacional de la RASD, ja que la República Xinesa, com a “Taipei”, participa en els Jocs Olímpics, per exemple.

2Fet que comporta que el Marroc no hi siga present, per voluntat de Rabat. Es tracta d’una dada molt important, ja que l’autoritat marroquina està sola en aquest veto, ja que no hi manca cap altre estat del continent (si n’exceptuem, evidentment, el cas de Somalilàndia, un estat independent de facto però que no compta amb gaire reconeixement internacional).

3Un dels greus problemes per a portar a terme el referèndum d’autodeterminació que resta pendent. L’ONU establí un cens de sahrauís de més o menys 90.000 persones, que no va ser acceptat per Rabat. Mentrestant, són més de 200.000 els marroquins establits als territoris ocupats (hem de tindre en compte la gran diferència demogràfica: el Marroc té una població de si fa no fa 30 milions d’habitants). I en aquest número no s’inclou els vora 160.000 membres de les forces armades del Marroc desplegats indefinidament al territori.

4Tanmateix, el govern de la RASD i els sahrauís refugiats es troben a Tindouf, Argèlia. El Marroc argumenta que eixa part del territori simplement és una zona desmilitaritzada de “coixí”. Ara bé, no seria, doncs, precisament la més petita del món.

5Segons dades de la Comissió d’Acollida, Veritat i Reconciliació de Timor Oriental, la xifra mínima seria de 102.800 morts, 17.600 execucions sumàries i 73.2000 morts per fam provocada. Altres estimacions eleven la xifra a més de 200.000 morts. Hem de tindre en compte que, segons el cens de l’església catòlica de 1974, el Timor Oriental tenia una població de 688,711 habitants; mentre que el 1982 la mateixa església baixava el cens fins a l’esgarrifosa xifra de 425,000. Per tant, la xifra de 200.000 té molta acceptació arreu del món, tot comptant 60.000 víctimes en les primeres fases de la invasió.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El Sàhara Occidental i el Timor Oriental

  1. aurora diu:

    Gran article. Una comparació molt interessant.

Els comentaris estan tancats.