Història d’una frustració: la política lingüística dels governs valencians

publicat a DeBat a Bat

 

 

Títol: La política lingüística dels governs valencians (1983-2008). Un estudi de polítiques públiques

Autor: Anselm Bodoque Arribas

Editorial: Publicacions de la Universitat de València

Any: 2009

 

Aquest
és un llibre molt necessari. En primer lloc, per la constatació que,
vint-i-cinc anys després de l’aprovació de la Llei d’Ensenyament i Ús
del Valencià, el balanç ha estat clarament insuficient pel que fa al
principal objectiu proclamat del text: equiparar socialment les dues
llengües oficials al País Valencià. I, en segon lloc, però no menys
important, ans al contrari, pel fet que l’anàlisi de les polítiques
lingüístiques que focalitza Bodoque té a veure amb l’ús, i no amb el
debat estèril i esterilitzador sobre la identitat de la llengua. Sembla
increïble, però, la quantitat de temps perdut i la necessitat de
recuperar-lo.

Així
mateix, hi ha una constatació destacada al text que farà alçar la
polèmica, tot i que això no signifique que serà menys certa: la
política lingüística aplicada pels dos partits que s’han alternat al
poder autonòmic aquests darrers anys ha estat, si fa no fa, la mateixa.
No hi ha hagut una política decidida i ambiciosa per recuperar la
dignitat social del valencià, sinó que els diferents governs s’han
limitat a aplicar la màxima de qui dia passa any empeny, tot esperant
que les proclames voluntarioses i, en major i en menor mesura,
cíniques, anestesiaren les reclamacions.

Pel
que fa al PSPV, que va assentar-ne les bases, es va centrar a estendre
la possibilitat d’ensenyament del valencià, amb la confiança que un
major coneixement comportaria un major ús. Pel que respecta al PP,
però, l’únic elogi que se’n pot és que no haja dedicat tots -és a dir,
no que no ho haja intentat, sinó que hi haja posat tot la carn a la
graella- els esforços a desmuntar les poques fites que s’havien
aconseguit. Així, el creixement de les línies d’ensenyament en
valencià, per exemple, segueix una dinàmica gairebé vegetativa abans
que respondre a cap iniciativa governamental. Ara bé, tot açò no amaga
el fet que els poders públics han fet deixadesa del seu mandat a
garantir els drets lingüístics de tots els valencians i, com constata
Bodoque, fins i tot l’absència de política lingüística no deixa de ser
una política lingüística activa, en aquest cas en favor del castellà.

Fet i
fet, hi ha una dada francament trista pel que fa a l’ús de la nostra
llengua en l’àmbit públic: la pràctica totalitat de les vegades que
s’usa el valencià és merament en qualitat de traducció del castellà.
Així, la publicació en les dues versions de les lleis valencianes no
deixen de ser una redacció castellana amb la traducció valenciana al
costat, fet que deixa per inútil qualsevol actitud de redreçament de la
llengua. Aquest aspecte s’ha vist encara més agreujat amb l’aplicació
constant de la traducció automàtica mitjançant el programa SALT per a
complir amb l’obligatorietat de la versió valenciana d’una pàgina web,
d’una llei, d’una comunicació, etc. I això si encara tenim la sort de
trobar-nos amb la versió valenciana, menyspreada la majoria de les
vegades per part de la Generalitat. Així doncs, l’article de l’Estatut
d’Autonomia que proclama que valencià i castellà seran les llengües
oficials queda en paper mullat, quan la pràctica quotidiana constata
que l’oficialitat és per al castellà i, si de cas, la traducció al
valencià.

Finalment,
un aspecte en què cal criticar el plantejament teòric de Bodoque és
l’aposta -reiterada també en una entrevista al diari Levante amb motiu
de la publicació del llibre, per exemple- que cal deslligar la promoció
del valencià del nacionalisme. L’objectiu és noble, però: en una
societat que ha abandonat l’autoreferencialitat i que es veu
subsidiàriament i menfotista com a feliç “província”, el fracàs més que
probable d’una opció política comportaria també el fracàs de la
llengua. Ara bé, les objeccions són clares: deixant de banda el
derrotisme, no posa en crítica la consideració del castellà com a
llengua normal, que no està associada a cap mena de
nacionalisme, mentre que el valencià sí que ho hauria estat, aspecte en
què Bodoque sí que fa incidència a l’hora d’assenyalar la manca de
política lingüística en favor del valencià com a política lingüística
en favor del castellà. Així doncs, es tractaria d’aconseguir la
quadratura del cercle: si partim de l’assumpció de la realitat
valenciana com a fortament -i irrecuperablement- provinciana, com
podrem evitar que s’identifique la voluntat de dignificació del
valencià i la militància nacionalista o, pitjor encara, la
representació de l’enemic exterior i boc expiatori de tots els mals, és
a dir, el català?

Ara
bé, hem començat i acabem afirmant com era de necessària una anàlisi
d’aquestes característiques, que, com s’afirma al subtítol, esdevinga
un estudi de polítiques públiques i ajude a clarificar el primer quart
de segle d’una llei, la LUEV, que, com ja és habitual de definir, ha
servit només per
despenalitzar
l’ús del valencià, però que, si ja va nàixer mancada d’ambició, encara
cal afegir que ni tan sols s’ha aplicat amb les -poques- potencialitats
que podia oferir.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Història d’una frustració: la política lingüística dels governs valencians

  1. Albert diu:

    Malauradament, les diferències entre el PSOE i el PP pel que fa a la concepció centralista i castellana de l’Estat són quasi nul·les.

  2. Ricard diu:

    Totalment d’acord, Albert. La gent tendeix només a quedar-se amb el “que roín que és el PP”. I el PSOE té eixa bona imatge guanyada a base de “no ser el PP”. Però cal trencar eixe mite i denunciar-lo.
    Salut!

Els comentaris estan tancats.