La intervenció pública en l’economia I i II

Editorials de Pàgina 26 del 12 de setembre i del 19 de setembre

Només fa un mes d’aquests texts. Però la celeritat amb què es produeixen els fets fa que la perplexitat siga la mateixa… Només fa un mes que els rescats de Fannie Mae i Freddie Mac semblaven la fi del món! I només tres setmanes del "Pla Bush"! Ara Islàndia (Islàndia!, la solidesa escandinava!) es troba en bancarrota i les alces amb què les borses reberen la injecció de diners sembla una anècdota. Ara les festes es fan en privat, en hotels de Mònaco i el Carib. Hui s’ha aprovat gairebé un "Pla Bush" mundial. Què se’n pot pensar? 

Sembla que Lenin tenia raó: el socialisme arribaria quan es donaren "les condicions objectives". I sembla que l’1% -si hi arriba- de la població mundial que està folrada amb bitllets verds ha descobert que "objectivament" estan a punt. "Quefassos", Rockefellers i milionetis del món mundial, uniu-vos!, ha arribat el bolxevisme bancari!

La intervenció pública en l’economia

L’administració de George W. Bush pot passar a la història gairebé
amb el màxim nombre d’actuacions contradictòries possible. Els
republicans provenen d’una tradició política que no es refia del poder
federal -amb Washington com a paradigma- i que propugna que l’Estat ha
de tindre una capacitat d’intervenció mínima (si no directament cap ni
una). Doncs bé, embolcallats amb aquesta senyera, l’executiu americà ha
eixit al rescat i ha nacionalitzat els dos gegants hipotecaris, Fannie
Mae i Freddie Mac, que havien fet fallida arran de la crisi
immobiliària. Es tracta d’una operació d’injecció de diners públics,
mitjançant la Reserva Federal i el departament del Tresor, que no té
cap tipus de precedent en la història recent nord-americana. Les xifres
de l’operació són astronòmiques. Per fer-se’n una idea, aquestes
societats movien més de 8 bilions d’euros de deute hipotecari al país.

A més a més, cal afegir-hi els costs que ha de suportar el
contribuent americà per sufragar les guerres de l’Iraq i l’Afganistan.
El premi Nobel d’economia i exvicepresident del Banc Mundial, Joseph E.
Stiglitz xifra la despesa a l’Iraq en els 3 bilions de dòlars. Si
comparem el superàvit de l’època de Bill Clinton, que Bush es va trobar
en arribar a la Casa Blanca, amb el dèficit que ara com ara arrosseguen
els fons estatals, podrem concloure que es tracta d’una de les
administracions que més diners públics ha gastat (i malauradament,
balafiat). Els republicans del paradigma Reagan («l’Estat no és la
solució, és el problema») han batut rècords d’intervencionisme als
Estats Units. Així doncs, com es pot sostindre, com ha fet McCain
aquests dies, que la promesa d’Obama d’establir una prestació sanitària
universal és un «intromissió intolerable de l’Estat en el mercat»?

D’una altra banda, si la paraula «nacionalització» és tabú de Rio
Grande cap amunt, en dirigir-se al sud passa a ser directament «casus
belli». I així ho han pogut comprovar els governs que a l’ombra del
«bolivarisme» d’Hugo Chávez s’estenen a poc a poc per tota l’Amèrica
Llatina. Tanmateix, aquestes contradiccions no són patrimoni del
continent americà, ja que toquen unes ambigüitats més fondes del
sistema. Així, quan a l’Estat espanyol es va produir la fallida de
Martinsa-Fadesa (una empresa engreixada artificialment a recer de la
bombolla immobiliària, amb president del Reial Madrid i tot) es va
plantejar la necessitat que una empresa d’eixes dimensions no podia ser
obviada, que les conseqüències de la fallida calia paliar-les amb
diners públics. Ara bé, aleshores se socialitzen les pèrdues i es
capitalitzen els beneficis?

Finalment, a casa nostra aquests dies podem veure com es fa realitat
l’eterna queixa de la Unió de Llauradors i Ramaders. Des del sindicat
agrari es denuncia que n’hi ha prou amb què la Ford esternude perquè el
poder públic isca, cames em valguen, amb tot de mocadors. Tanmateix, el
sector del camp arrossega crisis molt més profundes i que, en conjunt,
afecten un major nombre de persones i un volum estratègic més ampli per
a l’economia valenciana. Així doncs, tots aquests casos posen sobre la
taula els límits difícils i difusos entre el sector públic i el privat
dins de les economies liberals de tall occidental en què ens trobem.

La Intervenció pública en l’economia (i II)

Fa una setmana parlàvem de les contradiccions de l’administració de
George W. Bush pel que fa a l’intervencionisme estatal en el mercat.
Però ens hem vist sobrepassats pel que és la major injecció de diners
públics en el sector financer de tota la història. L’objectiu és frenar
de colp la crisi de les borses tot eixint al rescat de les entitats
financeres amb l’aigua al coll. La reacció ha estat instantània, ja que
els parquets americans, europeus, globals, en definitiva, s’han tenyit
d’un verd intens. Ara com ara, s’ha aconseguit tornar la confiança als
inversors. Tanmateix, es pot tractar d’un cas prototípic de pa per a
hui, fam per a demà.

Una mesura com aquesta, evidentment, ha d’eixir de les butxaques
dels contribuents. A més a més, augmenta el nivell d’endeutament públic
de Washington fins a un límit difícilment assumible. Una clara
conseqüència a llarg termini és una pujada de la inflació, que
repercutirà greument en els salaris i el poder adquisitiu de les
classes mitjanes i baixes. Si McCain arriba a la Casa Blanca, podrà
compatibilitzar l’herència deficitària amb la promesa de baixar els
imposts? Sembla que, novament, les tesis neoliberals han servit per a
capitalitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Les desigualtats
socials augmenten mentres els rics es fan més rics i els pobres més
pobres. És a dir, es perpetua un sistema especulatiu que, en ell
mateix, ha estat la causa d’una crisi com la que patim.

L’única comparació que admet aquest escenari és el keynesianisme
econòmic que va seguir al crack del 29. I, precisament, adoptat per
aquells seguidors de l’antagonista: Milton Friedman. Tanmateix, la
forta inversió pública que es va donar, sobretot, als Estats europeus a
la postguerra es basava en crear una base sòlida: infraestructures,
serveis socials, sanitat, etc. És a dir, l’esquelet de l’Estat del
benestar. Als Estats Units -i, en certa mesura, al Regne Unit- els
huitanta varen desmantellar mitjançant les privatizacions massives de
Reagan i Tatcher aquests fonaments. Ara ens trobem que els diners que
els ciutadans americans hauran de posar damunt de la taula aniran a
parar a un sector totalment volàtil. Així doncs, la diferència és clau
i palpable. Alhora, el missatge és clar: l’especulació no només ix
gratis, sinó que esdevé la base sobre la que es vol construir el
sistema econòmic.

A l’Estat espanyol tot açò té unes lectures encara més preocupants.
No podem deixar passar per alt que, precisament, l’IBEX 35 ha batut un
rècord de guanys i Madrid ha estat una de les borses europees que més
verd han brillat. De la mateixa manera que la crisi de la construcció
s’acarnissava amb la Comunitat Valenciana, amb un índex de desocupació
per damunt de la mitjana estatal, la barra lliure a l’especulació es
viu amb major joia. Si el que es vol és canviar el model de
desenvolupament, els dígits enganyen, no són bons. A casa nostra hem
balafiat vora vint anys de fons de cohesió social europeus amb un
sistema que, com hem pogut veure, té els fonaments ben fangosos. No hem
pegat el salt endavant que hauríem d’haver fet pel que fa a
l’edificació de l’Estat del benestar. Tenim un nivell d’endeutament
respecte al PIB del 10%. I això, de ben segur, ens passarà factura. Els
parquets peguen bots d’alegria. Tanmateix, el ciutadà té raons per
sumar-s’hi?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: La intervenció pública en l’economia I i II

  1. Marina diu:

    Bua, “me cago” molt en les solucions que estan prenent els governs. Per ara, a l’Estat espanyol encara se’n salvem un poc del desordre que s’acosta des de l’altra punt del atlàntic però menudes solucions més nefastes!

    En fi, paciència,

    Un beset!

  2. Ricard diu:

    És l’autèntica quadratura del cercle! Ens unflem a pasta amb l’especulació i quan rebentem demanem que les pèrdues les assumisca totcristo perquè “és que sinó se’n va tot a la merda…” I després ens escandalitzem perquè els directrius de les empresses “rescatades” se’n vagen a celebrar-ho a Mònaco. Encara els haurem de donar les gràcies perquè no ho hagen fet a les Illes Cayman i siga tot més descarat encara!

    Ara, malauradament, jo no sóc tan optimista sobre el “recer” que tenim en aquest costat de l’Atlàntic. El creixement impúdic de la construcció a l’Estat espanyol algú dia s’haurà de pagar i vés a saber si no ens tocarà prompte…

    Salut!

  3. Ricard diu:

    No tinc tan clar si els governs actuen “sense tindre massa idea”. El problema més aviat és l’opacitat amb què actuen. De la nit al matí, s’aproven intervencions inaudites per valor del 10 o 15% del PIB com a fets acomplits, sense debat de cap mena. No parle d’un diàleg real, sinó que a l’Estat espanyol, per exemple, les mesures estaven aprovades abans de passar pel Congrés.(On ningú tampoc no ha gosat dir ni pruna, és clar). Ni tan sols eixes formes es mantenen. I en això Spain is not different, ja que a tot arreu han fet igual. I, evidentment, aquesta manera d’actuar fa alçar qualsevol sospita. Per això no estic tan segur que semble que no sàpiguen que es fan.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.