Pronòstic per a les eleccions a Catalunya

En plena jornada de reflexió i a poques hores que òbriguen les urnes, gosaré fer un pronòstic telegràfic sobre les eleccions nacionals catalanes:

– Abstenció: Lamentablement, he de començar per ací, perquè tot apunta que serà el primer partit. N’hi ha moltes interpretacions, però la primera és la crisi. Em sembla molt injust, perquè quan més necessitem la política, més li donem l’esquena. Molt injust, però ara no tinc espai per a estendre-m’hi. Ara, crec que encara serà més -més!- alta del que pronostiquen les enquestes. No m’estranyaria que la participació no arribara al 50%

– Convergència i Unió: Evidentment, guanyarà les eleccions. La qüestió és saber si arribarà a la majoria absoluta. Sincerament, davant del que hi ha davant -valga la redundància- no m’estranya gens la victòria que aconseguirà. Crec que CiU no tindrà majoria absoluta. En aquest sentit, serà important veure com juga les cartes per a no haver de necessitar del PP per a res de res. El marge de victòria serà tan ample que no tindrà problemes per a governar en solitari, però aquestes coses de l’aritmètica poden posar-hi alguns problemes. Tanmateix, CiU tindrà un grandíssima responsabilitat: s’ha acabat l’"encaix" de Catalunya a Espanya. Ara toca veure com gestiona aquest "després". Al meu parer, si no aplica una política agosarada i torna a una mena de "peix al cove" revisited, perdrà moltíssima credibilitat.

– Partit dels Socialistes de Catalunya: S’ha demostrat que Montilla és un autèntic desastre i que ha estat on ha estat per qüestions d’interessos d’aparell de partit. Crec que és impossible trobar una campanya tan patètica com la que ha protagonitzat el PSC i amb una nuŀlitat tan bèstia com a candidat com Montilla. En el debat a sis feia vindre pena i una miqueta de compassió humana. Es poden estrellar tant com puguen (baixar dels 30 escons, per exemple), però encara no serà prou, sincerament. Els pronostique uns 30 justets. I per què no prenen les regnes del partit Antoni Castells o Montserrat Tura (per a mi, el millor actiu que té el PSC)?

– Esquerra Republicana de Catalunya: Les divisions internes (imcomprensibles i infantiloides) poden fer que Esquerra es pegue una castanya antològica. Haver-se carregat Carod com se’l carregaren i esmolar les navalles com ho han fet aquests darrers quatre anys em sembla demencial. Quasi acabaran tenint tants diputats al parlant de Catalunya com en tingueren el 2004 al de Madrid… Ara bé, per a mi és un càstig molt injust, perquè, algun dia s’haurà d’explicar ben explicat, Esquerra ha ajudat molt el país des de l’aposta que feren el 2003. Pot semblar a hores d’ara molt marcià que diga açò, però ho crec de veres. Els personalismes han mort el projecte. Es quedaran en els 10 escons i seran la cinquena força política.

– Partit Popular: La política obertament racista que ha portat el PP en aquestes eleccions nacionals catalanes són un camp de proves per a les eleccions autonòmiques i locals de l’any vinent, que són les que realment els importa. És absolutament irresponsable i aberrant, però ja els està bé. Pujaran a 16 escons, potser, també molt en la línia del rebuig que provoca Zapatero en l’electorat que vote més en clau espanyola.

– Iniciativa per Catalunya: Amb un Zapatero en caiguda lliure i un Montilla que no és que caiga sinó que va com un míssil cap al gran desastre, hauria de ser la seua oportunitat. Herrera és un candidat en què tothom coincideix: "quin bon xic". Però dóna una imatge -com en diuen- de polític "cullera", que ni "punxa ni talla". Pujaran un parell d’escons per les circumstàncies, però s’ho haurien de fer mirar: juguen massa a ser la crossa "guai" del PSC. Amb una campanya més agosarada i amb uns atacs i un desmarcatge dels socialistes decidit, al meu parer, podrien haver pegat la campanada.

– Ciudadanos i d’altra tropa "espanyolassa": Sincerament, trobe deplorable aquesta colla. Veure al "pijo" nen malcriat del Rivera interrompent a tothora el debat a sis era lamentable. Un polític de Telecinco. Una cosa que, fins ara, era impensable a Catalunya. Si l’abstenció no fóra tan alta, diria que desapareixerien. Però com que serà altíssima, és molt possible que arriben a tindre cinc escons. Només tenen una idea (?) i això és el que vénen. Igual té que dels tres diputats que tragueren fa quatre anys, dos escamparen el poll cap a Rosa Díez en un parell de mesos. Igual té qualsevol cosa. Ara bé, Ciudadanos té una cosa molt positiva per a Catalunya. Són els que demostren que Catalunya és una nació de totes totes: fins i tot el vot més ultraespanyolista s’hi ha d’aclimatar i ha de tindre discurs i marca pròpia. Ciudadanos es queixaven en exportar a la resta del estat el seu discurs (?) que no els acceptaven perquè eren catalans (angelets del cel!) i va aparéixer la Rosa d’Ejpaña. Però, encara que dos dels tres diputats de ciutadans, s’hagen apuntat al carro de la Díez, UPyD, que es presenta amb el tronat del Robles, no es menjarà un torrat. Molt instructiu.

– Solidaritat i Reagrupament: Em sembla una política totalment infantil. Cap dels dos entrarà al parlament. Que no hagen pogut ni acordar anar junts és vertaderament molt definidor del tarannà. No puc arribar a entendre com gent de molta vàlua s’hi ha apuntat, però què hi farem. Aparéixer del no res per a proposar-se com a únic programa la majoria absoluta i la declaració unilateral d’independència de Catalunya (quasi res porta el diari!) ja ho diu tot. I Laporta fou tan bon president per al Barça com cultivador d’un ego tan lamentable que es mereix quedar com el Berlusconi català.

– Plataforma per Catalunya: Després de la deriva racista del PP és impossible que hi haja espai per a aquesta colla de cafres. Sempre es diu que a l’estat espanyol no hi ha extrema dreta amb representació, com sí que n’hi ha a França, Suècia, Dinamarca, Holanda, etc. Mentida: i tant que n’hi ha!: és el principal partit de l’oposició ara com ara i governarà l’estat en 2012. Sincerament, quin espai deixa el discurs del PP als partits xenòfobs? Doncs això, tindre un discurs tan nazi que sembla impossible que no siga iŀlegal. PxC no entrarà al parlament, a pesar de tot -i així esperem…



1 comentari

El Sàhara Occidental i el Timor Oriental



 

Aquests darrers dies la qüestió del Sàhara ha tornat a interessar la premsa. La repressió i els crims contra la humanitat són el pa de cada dia enmig d’una situació que és una de les grans injustícies geopolítiques ara com ara; però els telenotícies funcionen com funcionen, què hi farem! Ara, el llenguatge que he sentit no m’ha fet gens de gràcia. I, d’una altra banda, hi ha un paraŀlisme històric que fa que, analitzada l’actuació de l’Estat espanyol, siga encara més indignant l’oblit i la deixadesa amb què tracta aquests temes. M’explique.

Bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica

Els sahrauís no són "independentistes", com la premsa s’encabota a anomenar-los. la República Àrab Sahrauí Democràtica és un estat reconegut per desenes d’altres, exactament 65 hi tenen relacions diplomàtiques en major o menor mesura, aspecte que significa reconéixer l’altre bàndol com a igual, com un “estat” homòleg; es tracta d’un número més alt que els estats que reconeixen Taiwan1, per exemple, que compta amb el suport directe dels EUA. D’una altra banda, cal destacar que la resta d’estats reconeguts per l’ONU no són directament hostil a la RASD, sinó que varia en molts graus, sent la major part “neutrals”, és a dir, que no s’hi posicionen, ni a favor ni en contra de la RASD ni del Marroc. Hi ha 66 estats que no reconeixen la sobirania de la RASD però que advoquen per un referèndum (és a dir, tampoc no reconeixen la sobirania del Marroc sobre el territori), dels quals 18 han suspés relacions diplomàtiques en aquest període (si tenim en compte que es tracta ja d’una història de 35 anys de resistència, no podem dir que siga un fracàs diplomàtic; i més encara quan molts casos són producte del suport a la MINURSO, és a dir, a un tercer mitjancer entre les parts). Fet i fet, hi ha 81 estats que reconeixen explícitament la sobirania de la RASD sobre el territori del Sàhara Occidental mentre que només en són 25 els que mantindrien el principi d’”integritat territorial” del Marroc fent referència de manera implícita al Sàhara.

A més a més, la RASD és membre de la Organització per la Unió Africana2 (entitat més o menys homòloga de la Unió Europea). Ras i curt, no hi ha una lluita per la “independència”, que ja va ser declarada i reconeguda el 27 de febrer de 1976, sinó d’una ocupació militar (també fins a cert punt colonització3) i iŀlegal per part del Marroc d’un altre estat. Un altre aspecte que s’ha de destacar i que oblidem és que la RASD, fet i fet, no es tracta d’un govern diguem-ne “virtual”, sinó que hi ha la "zona lliure", que correspon aproximadament al 20-25% del territori, en què la RASD té un control efectiu. És evident que és una zona desèrtica de resistència, però existeix un control efectiu d’una part del territori en què sí que es pot dir que hi ha un “estat”: l’altra vora de la tanca producte del cessament de la guerra oberta entre les dues parts i un autèntic camp de mines4.

Evolució del conflicte territorial, amb les diverses tanques minades, i "Zona Lliure" (en groc)

Finalment, si adés hem parlat dels estats diguem-ne “pro-sahrauís” i dels “neutrals”, llavors hem de tindre en compte l’opinió dels estats “pro-marroquins”: els definim perquè s’han manifestat a favor de les tesis de Rabat però no li reconeixen de iure la sobirania sobre el territori. I és que ací arribem al moll de l’os: L’ONU continua considerant que considera que es tracta d’un territori a descolonitzar i li atorga la responsabilitat a l’estat espanyol, l’antiga potència colonitzadora. És a dir, legalment es tracta d’un “territori no autònom sota administració espanyola”. Fet i fet, una autèntica vergonya i fins i tot unes de les primeres rèmores de la monarquia, ja que, bàsicament, el "campechano" li cedí el "cromo" al seu cosí, el sanguinari Hassan II.

Però ara arribem a la segona part, la comparació amb el cas del Timor Oriental, que encara fa més que u s’encenga més per la deixadesa i cinisme de l’Estat espanyol en aquest contenciós. Evidentment, cap cas en geopolítica no és idèntic, però sí que n’hi ha molts que poden aportar característiques amb què traçar paraŀlelismes que poden ser molt reveladors. En aquest sentit, repassem una miqueta la història del Timor Portugués.

Moltes vegades s’ha parlat, en desgreuge d’Espanya, del fet que la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara per part del Marroc es va produir en un moment d’extrema debilitat del govern espanyol. Si això poguera servir com a excusa, hem de dir que el contenció del Timor comença en unes circumstàncies semblants a Portugal. Amb la caiguda del règim salazarista (l’”Estado Novo” era continuat en aquell moment per Marcelo Caetano) per la Revolució dels Clavells, no es pot dir, menys encara, que Portugal era una bassa d’oli. De fet, Lisboa encara mantenia una gran quantitat de colònies -en extensió i en qualitat- i les guerres que s’hi produïren varen ser el detonant de la Revolució. És a dir, podem dir que la qüestió al país atlàntic era encara molt més delicada.

Les noves autoritats varen osciŀlar entre dues solucions: autodeterminació o reconeixement de la independència. Els primers argumentaven que la segona opció era suïcida perquè significava desentendre’s del problema. No era així, perquè era clarament l’opció més adequada al context. Si després els nous estats varen entrar en situacions de guerra civil de la qual no fa molt que n’han eixit no podem oblidar que es tractava d’escenaris de la Guerra Freda. Sembla molt fàcil, amb la història passada, pensar que se’n podrien haver evitat. (Fins i tot s’arriba a dir que l’arxipèlag de Cap Verd hauria acceptat una solució administrativa semblant a l’estatus de què gaudeixen Madeira i els Açores…). Però centrem-nos: Portugal perdia tot aquesta quantitat de territori: Angola, Moçambic, Cap Verd, Guiné-Bissau, São Tomé e Príncipe i, efectivament, Timor (Macau anava a banda).

En primer lloc, mirem el mapa: el Sàhara té una diguem-ne continuïtat amb l’estat espanyol (les Canàries -una altra “colònia”, tot siga dit- en línia des de la costa i els enclavaments de Ceuta i Melilla a l’Àfrica). El que es vol destacar és que està “al costat”, com aquell que diu. Ara mirem la situació del Timor: a Oceània, en les antípodes, més lluny impossible i, a més, sense cap altra mena de referent portugués proper (l’”especial” Macau i “a fer la mà”).

Situació geogràfica del Timor Oriental

Doncs bé, la República de Timor-Leste, que va proclamar la independència el 1975, no va durar ni uns dies i va ser acarnissadament envaïda per Indonèsia. Fins al final de l’ocupació, el règim de Jakarta va assassinar gairebé un terç de la població del Timor Oriental5. Les forces eren absolutament desiguals: un estat que hui en dia té més de 200 milions d’habitants i és l’estat musulmà més gran del món, a banda d’una potència geopolítica en ell mateix. La independència d’Indonèsia respecte als països baixos també s’havia produït feia uns 20 anys, com en el cas del Marroc respecte a França, i igualment hi havia una voluntat expansionista fins a recuperar tot el territori. En el cas d’Indonèsia encara va arribar a envair uns altres territoris a descolonitzar que no li pertanyien i que hui en dia continua ocupant: Aceh i la part occidental de Nova Guinea.

A més, després del colp contra Sukarno el 1967, promogut pels Estats Units i que va posar-hi un dictador al capdavant com Suharto, els interessos de Washington no es podien tocar ni un miŀlímetre. (Aquest colp fou obra d’un gran especialista: Henry Kissinger). A aquest gegant s’enfrontava la resistència timoresa, que a més era obertament socialista i influïda per les teories de descolonització tercermundialistes; fet i fet, el dimoni. Al contrari que la RASD, que va comptar amb un aliat com Argèlia, el més a prop que es va poder refugiar la resistència timoresa va ser en la jungla, en l’estricta i dura supervivència tàctica de la guerra de guerrilles i on acabarien sent capturats o en l’exili a Moçambic. A més, el gran actor de la regió, Austràlia, també va rentar-se les mans amb la qüestió del Timor, oblidant-se que s’estava cometent un genocidi a pocs quilòmetres de la seua costa nord.

José Ramos-Horta (actual president de Timor-Leste) i el bisbe Carlos Filipe Ximenes Belo varen rebre el premi Nobel de la Pau el 1996

Fet i fet, el Timor no podia comptar amb cap aliat més que Portugal, que va mantindre’s ferm en les reivindicacions diplomàtiques i que mai no va restablir relacions amb Indonèsia mentre el conflicte del Timor no es resolgué, i la legalitat internacional, que mai no va reconéixer l’annexió com a província indonèsia el 1976 que varen decretar les autoritats de Jakarta. Per a l’ONU, de la mateixa manera que actualment el Sàhara, el Timor Oriental es tractava d’un “territori no autònom sota administració portuguesa”. I ací ens preguntem, i les dèries de l’Estat espanyol d’entrar en el G-8? Portugal té més força diplomàtica que aquest “colós madrileny”? Mirem les parts que hi ha en cada contenciós, això sí que és David contra Goliat. El Marroc és indonèsia? França (que és el principal aliat del Marroc però que manté també ambigüitats) equival als Estats Units i Austràlia? I la situació geogràfica? I el reconeixement polític i de control del territori?

Finalment, el Marroc és molt més feble respecte al Sàhara del que ho podria ser Indonèsia respecte al Timor. De fet, a Indonèsia no li suposava cap problema desfer-se’n d’un bocí d’una de les moltes illes que conformen el seu territori, més enllà dels forts problemes de “patriotisme” i “cohesió interna”. Mentrestant, el Marroc senzillament té un desplegament militar tan fort en un territori semblant en grandària que, en el cas de perdre’l, s’enfrontaria a uns greus problemes d’estabilitat i a una vertadera crisi identitària. És per això que el fa un gat molt més atent però alhora molt més dèbil.

Tomba de Sebastião Gomes, mort pels indonesis, i cap on es dirigien a honrar-lo els manifestants que varen ser assassinats el 1991 en la massacre de Díli

Doncs bé, el 1999 va caure el règim indonesi al Timor i s’hi va establir un protectorat de l’ONU que va acabar en la declaració formal d’independència i la creació de la República Democràtica de Timor-Leste el 2002 mitjançant un referèndum (a propòsit, segons el Ministeri d’Informació sahrauí, la RASD va ser el primer estat a establir-hi relacions bilaterals). El punt d’inflexió es va produir amb la matança de Díli, en què les forces indonèsies assassinaren 2.500 manifestants després que Jakarta haguera impedit l’entrada a una delegació portuguesa. Hui en dia les dues llengües oficials de la nova república són el tètum -llengua pròpia- i el portugués, malgrat haver estat absolutament perseguides -un altre aspecte en què el Sàhara ho té més senzill, ja que els seus ocupants parlen la mateixa llengua-. Es tracta d’un estat -encara amb molts problemes interns i molta misèria heretada de la política absolutament bestial de terra cremada practicada per Indonèsia- com qualsevol altre del món que fins i tot ha participat ja en un parell d’Olimpíades com a exemple de normalitat. I si algú encara parla de la importància geoestratègica del Sàhara respecte al Timor em permetré dubtar-ho, ja que en les aigües del Timor sí que s’ha trobat petroli i, a més, té un potencial turístic a explotar, mentre que el Sàhara és un desert molt adust amb els fosfats, la promesa no confirmada del petroli i les aigües de pesca -que aniran a parar a la Unió Europea i que només serveix com a negoci per als quatre corruptes-.

Mentrestant, el Sàhara continua patint una ocupació iŀlegal i criminal i Madrid mira cap a qualsevol costat quan no directament, com aquests dies -quanta hipocresia per part dels anomenats “socialistes”!-, és còmplice del que hi està passant. Un paraŀlelisme que és vertaderament sagnant i fa encendre la ràbia de tothom per una actitud cínica i lamentable.

123 estats tenen relacions diplomàtiques amb la “República Xinesa” i cap d’ells té un pes mínimament important en la diplomàcia mundial (per exemple, 6 dels quals són arxipèlags oceànics com Palau, Nauru o Kiribati). Evidentment, es tracta d’un cas prou diferent, ja que l’acceptació de la República Xinesa significa trencar amb la República Popular Xinesa. És a dir, o Taipei o Pequín. O a l’inrevés, com històricament s’ha esdevingut, ja que les autoritats de Taipei varen mantindre la representació de “Xina” a l’ONU fins el 1971. Ara bé, tot i que potser no siga la comparació més adient, sí que ajuda a donar una idea ben aproximada del que significa l’alt reconeixement internacional de la RASD, ja que la República Xinesa, com a “Taipei”, participa en els Jocs Olímpics, per exemple.

2Fet que comporta que el Marroc no hi siga present, per voluntat de Rabat. Es tracta d’una dada molt important, ja que l’autoritat marroquina està sola en aquest veto, ja que no hi manca cap altre estat del continent (si n’exceptuem, evidentment, el cas de Somalilàndia, un estat independent de facto però que no compta amb gaire reconeixement internacional).

3Un dels greus problemes per a portar a terme el referèndum d’autodeterminació que resta pendent. L’ONU establí un cens de sahrauís de més o menys 90.000 persones, que no va ser acceptat per Rabat. Mentrestant, són més de 200.000 els marroquins establits als territoris ocupats (hem de tindre en compte la gran diferència demogràfica: el Marroc té una població de si fa no fa 30 milions d’habitants). I en aquest número no s’inclou els vora 160.000 membres de les forces armades del Marroc desplegats indefinidament al territori.

4Tanmateix, el govern de la RASD i els sahrauís refugiats es troben a Tindouf, Argèlia. El Marroc argumenta que eixa part del territori simplement és una zona desmilitaritzada de “coixí”. Ara bé, no seria, doncs, precisament la més petita del món.

5Segons dades de la Comissió d’Acollida, Veritat i Reconciliació de Timor Oriental, la xifra mínima seria de 102.800 morts, 17.600 execucions sumàries i 73.2000 morts per fam provocada. Altres estimacions eleven la xifra a més de 200.000 morts. Hem de tindre en compte que, segons el cens de l’església catòlica de 1974, el Timor Oriental tenia una població de 688,711 habitants; mentre que el 1982 la mateixa església baixava el cens fins a l’esgarrifosa xifra de 425,000. Per tant, la xifra de 200.000 té molta acceptació arreu del món, tot comptant 60.000 víctimes en les primeres fases de la invasió.



1 comentari

Entrevista a Ràdio Klara amb motiu del Correllengua de Torrent

D’entrevistes torna a anar la cosa. Almenys és una manera per a no continuar deixant tan desert aquest raconet virtual… fins que trobe la quadratura del cercle. (I no vindran moltes entrevistes més, però…)

Bé, al tema. M’entrevistaren a Ràdio Klara com a representant del Coŀlectiu Safranar per a què fera cinc cèntims de com havia anat el Correllengua 2010 a Torrent i que explicara quines eren les nostres reinvidacions.

Ací teniu l’enllaç:

http://www.ivoox.com/correllengua-a-torrent-audios-mp3_rf_404185_1.html

 

PD. Motíssimes gràcies a tota la gent que vinguéreu -i a la que no poguéreu però hi éreu en "esperit", també-. El Correllengua és de tots i totes!! Visca el País Valencià!



Comentaris tancats a Entrevista a Ràdio Klara amb motiu del Correllengua de Torrent

Entrevista a La Opinión de Torrent

Copie ací l’entrevista que m’han fet com a militant del Bloc per al periòdic quinzenal La Opinión de Torrent:

Ací està l’enllaç directe: http://www.laopiniondetorrent.es/secciones/pol-tica/2010/10/04/l-oposici-l-ha-feta-bloc-psoe-s-ha-trobat-amb-buit-que-no-sap-plenar

 

(Corregisc l’errada del titular)

 

 

RICARD CHULIÀ (BLOC)

“L’oposició l’ha feta el BLOC, el PSOE s’ha trobat amb un buit que no ha sabut omplir“

  • Redacción Lun, 10/04/2010 – 21:22

Ricard
Chulià Peris va nàixer a Torrent fa 27 anys i és llicenciat en
Filologia. Con ell mateix ens comenta, “tinc una tendència innata a
envoltar-me de torres, literalment, de llibres i música i a perdre el
cap amb els escacs”. Va entrar en política, “es pot dir que, des que
tinc ús de raó”. Ara bé, com a militant de carnet, “vaig ingressar al
BLOC el 2007”. “La raó ben senzilla: “tota política que no faces tu
serà feta contra tu”. I en el cas dels valencians, con ell mateix diu
“la necessitat d’un partit nostre clama al cel”. Per tant, tots els
valencianistes hem de fer costat al pal de paller que és, en aquest
sentit, el BLOC”.

Comença un curs polític intens de cara a les properes eleccions de
maig…

Ens trobem en un punt d’inflexió molt important, sobretot a
nivell nacional, on costa trobar un càrrec que no estiga més pendent
dels jutjats que de la faena que hauria de fer, començant pel president
del país, el senyor Camps. És necessària, diria que imprescindible, una
revaloració de la política, en la línia de posar l’ètica, la
participació i el servei al ciutadà en el primer pla. És la proposta
que enviem des del BLOC amb l’aposta pel Compromís.

Com és el procés d’elecció dels candidats dins del seu partit?

El
BLOC és un partit assembleari, que dóna absoluta llibertat als seus
militants. Crec que és difícil -si no impossible- trobar al País
Valencià un partit polític amb més transparència democràtica. Quan hi
ha un candidat del BLOC, és que s’ha guanyat el suport de tots els
militants, amb el diàleg i la recerca de punts comuns.

Vicent Beguer tornarà a repetir candidatura? Quan es produirà la
presentació oficial?

Sento és un gran actiu per al BLOC. I, a més a
més, és molt important la faena que està fent pels torrentins. No tinc
cap dubte que tornarà a ser el nostre candidat i, en aquest sentit,
trobe que el tempo a marcar és secundari. La melodia ja la tenim, ara
ajustem el metrònom.

La nova cara que ha presentat el PSOE com candidat, pot beneficiar
el seu partit?

El que ens beneficia és la nostra bona faena, el bon
treball dels nostres militants que demostrem dia a dia. No depenem de
tercers. En aquesta legislatura ens hem trobat que quasi tota
l’oposició l’hem haguda de fer nosaltres, ja que el PSOE s’ha trobat
amb un buit que no ha sabut omplir després de 28 anys al poder. I és
normal. Però si juguen 13 contra 1, el partit no està equilibrat i
menys encara amb els tics autoritaris que ens ha demostrat una i una
altra vegada aquest equip de govern. Perquè la democràcia funcione, més
important quasi que la tasca de govern, és la tasca d’oposició. És per
això que estic molt convençut que l’electorat sabrà recompensar la
nostra faena.

El regidor d’Hisenda va declarar que tindríem els pressupostos de
2011 abans d’acabar l’any….

Sincerament, trobe que és molt complicat
que es faça una tasca pitjor en matèria econòmica que la que ens ha
deixat aquest equip de govern. Si no fóra perquè, lamentablement, tenim
per a comparar uns comptes de la Generalitat que fan vertadera feredat,
amb un endeutament per capita astronòmic que només serveix per a
comprar fum, no m’ho podria creure…

També s’han aprovat els Comptes Generals de 2008 amb l’oposició del
BLOC…

Evidentment… Com podem votar uns comptes que no s’han
justificat, que s’han amagat, amb què s’ha fet una tasca premeditada
d’ocultació? I estem parlant de l’aspecte més important d’una gestió
com són els pressuposts! La democràcia s’hauria d’entendre, com he dit
adés, com un fet de coŀlaboració. Al govern li toca presentar la seua
proposta, que per a això governa. Però ells mateixos també haurien de
ser els més interessats a parlar i negociar amb transparència amb
l’oposició per poder millorar entre tots unes propostes. Però, per a
ells, no som “oposició”, som els “enemics”. Un fet que ens entristeix i
una bona mostra de mentalitat autoritària.

El seu partit s’ha oposat al fet que els premis literaris Ciutat de
Torrent passen de celebrar-se cada any a fer-se biennal…

És que és
una decisió lamentable, que dóna una idea del que li importa la cultura
a aquest equip de govern. Molta Pantoja i molta caspa que paguem a preu
d’or; cosa que, no cal dir, de forment no ens aporta ni un gra. I la
justificació que féu l’alcaldessa en plenari que l’últim guanyador
vingué de Barcelona és tan ridícula que ens faríem un fart de riure si
no fóra perquè estem parlant de coses importants. O és que la senyora
Català pateix un complex xenòfob contra els connacionals del seu cognom?

Quin paper té el BLOC en l’oposició?

Com et deia, ens hem trobat
que aquesta legislatura hem hagut de portar el pes de l’oposició, per
la qual cosa ens hem trobat amb una responsabilitat molt alta amb què,
sincerament, crec que hem demostrat la nostra alçada com a partit. Hi
hem estat per a fiscalitzar l’actuació de l’equip de govern i per a
aportar-hi propostes alternatives i constructives, sempre amb la
voluntat negociadora i de mà estesa que hem demostrat ara i adés.

Abans d’acabar aquesta legislatura tindrem noves noticies de
l’hospital?

De ben segur que uns mesos abans tindrem un altre cartellet
que ens costarà un altre dineral i que vés a saber si no hauran de
tornar a plantar-lo enmig de la carretera perquè encara no tenen la
cessió dels terrenys… En aquest sentit, notícies? A muntó! Cabassades
de publicitat pagada amb els imposts de tots i estratègia de la imatge
made in PP. Ara bé, de forment?, ni un gra! La realitat és que el BLOC
porta la necessitat d’un hospital a Torrent al programa electoral des
del 1987.

2s comentaris

Demostració empírica que la música era millor abans

Qualsevol temps passat fou millor. Es tracta d’una divisa per a nostàlgics de professió. Ara bé, això no vol dir que siga sempre falsa. I és que es pot demostrar "científicament" -tal com afirmava Homer- que la música i el rock varen fer el cim durant els anys 1967-1973. Cosa que tampoc no vol dir que després d’eixes dates o ara es faça música "roïna" -si exceptuem els 80, és clar-, sinó que ja mai no podrà ser igual de bona que la que es féu durant eixe període. Mentre escoltava el nou disc dels Nada Surf vaig veure una exemplificació que ho deixava vist per a sentència.

Els Nada Surf són un grup que m’agraden prou, des que un amic me’ls descobrí. Tampoc no es pot dir que siguen de "furiosa" actualitat, ja que porten més de vint anys damunt dels escenaris. Però han tret un disc de "covers" –If I Had a Hi-Fi– i això és un bon termòmetre per a veure la personalitat d’una proposta musical. En general, els Nada Surf demostren que tenen una bona oïda, que han escoltat bona música -llevat d’alguna cosa rara que acaben portant per la bona drecera- i que l’han feta seua.

Però, ai!, com a bons melòmans, han triat versionar els Moody Blues. En concret, la cançó Question. Sí, la versió és fidel a l’original i al mateix temps es veu clarament que és una cançó de Nada Surf. L’han portat al seu terreny, l’han feta seua. No em puc imaginar ara com podrien fer una versió millor, què és el que podrien haver canviat. Tanmateix, l’original continua sent mil voltes millor. (També és cert que els Moody Blues són els Moody Blues i poca broma). Llavors, què ha fallat? Res, senzillament, no ha fallat res. L’únic problema que n’hi ha és que la cançó original va ser enregistrada el 1970 i la versió el 2010. Alea jacta est.

Primer la versió dels Nada Surf:

I ara la versió original:

Comentaris tancats a Demostració empírica que la música era millor abans

Cantautors a Torrent 2010 “Gràcies, Raimon!”

CANTAUTORS A TORRENT 2010 "Gràcies, Raimon" – cantautorsatorrent.com
organitza Col·lectiu Safranar – safranar.cat
Divendres 23 de juliol, 22.00 hores
Jardins de l’Auditori, Torrent (l’Horta-Sud)

Amb Miquel Gil – Rafa Xambó – Pep Gimeno "Botifarra"

        RapsodesVerdcelPau Alabajos

Enguany arriba la quarta edició del Festival Cantautors a Torrent amb un homenatge a Raimon,
com a mostra d’agraïment pel deute que tota la música contemporània en
valencià té amb el del carrer blanc de Xàtiva per haver (re)dignificat
la nostra llengua. Diversos grups i solistes de diferents estils
coincidiran a reinterpretar el cançoner de Raimon, des del rap de Rapsodes, al rock
de Verdcel, passant pel cant d’estil de Pep Gimeno "Botifarra", la
música d’arrels de Miquel Gil, i dels cantautors Rafa Xambó i Pau
Alabajos, qui s’ha llançat a agafar el testimoni de la cançó d’autor
més directament influenciada pel mestre de Xàtiva. 

Us esperem a tots i a totes el 23 de juliol als Jardins de l’Auditori de Torrent!!!

 

Comentaris tancats a Cantautors a Torrent 2010 “Gràcies, Raimon!”

Avís a la policia

Ja que els darrers dies sembla que la policia de trànsit està de vacances o ha oblidat el reglament de circulació, com a humil ciutadà, i en previsió de circumstàncies paregudes que podran donar-se aquesta nit, em permet la gosadia de recordar el que disposen les lleis:

Article 110. Advertències acústiques.

1. Excepcionalment o quan hi estiga previst per una norma de la legislació sobre trànsit, cirulació de vehicles a motor i seguretat viària, es podrà emprar senyals acústics de so no estrident, i en queda prohibit l’ús immotivat o exagerat. 

2. Les advertencies acústiques només podran ser fetes pels conductors de vehicles no prioritaris:

– Per a evitar un possible accident i, de manera especial, en vies estretes o amb molts revolts.

– Per a advertir, fora d’una població, al conductor d’un altre vehicle de la intenció d’avançar-lo

– Per a advertir-ne la presència a la resta d’usuaris de la via, amb conformitat amb el que disposa l’article 70 (vehicles no prioritaris en servei d’urgència). 

You are welcome.

1 comentari

Hablan en guaraní para fastidiar

Nacionalisme banal. No calen definicions: només cal veure un partit de "la roja" en un canal de televisió espanyol. Ara bé, Billig va fer curt: he estat mirant el mundial amb la parabòlica per un canal alemany; i hui he vist com Alemanya li’n colava quatre a Argentina. El narrador semblava un presentador de l’oratge. Hi ha nacionalismes banals i hi ha nacionalismes banals. El que nosaltres patim és més aviat vàndal. Però anem al tema. Un comentarista espanyol diu sobre els futbolistes paraguians: "hablan en guaraní entre ellos para que nosotros no nos enteremos". I tant! I jo escric açò en aquesta llengua "paleta" per a fotre, que quede ben claret. I això és el que em diuen que, després del TC, encara cal reformar? Sincerament, tinc altres problemes més urgents. 

Comentaris tancats a Hablan en guaraní para fastidiar

Això era i no era un escriptor de discursos

Tots sabem que les grans figures públiques tenen escriptors de discursos a la seua esquena. No sempre es tracta de capacitat, sinó que obeeix a un treball en equip i un repartiment del temps: fins i tot Obama, que és molt bon escriptor, en té. En tenen els presidents de govern, els ministres, els consellers. Fins i tot en tenen els alcaldes (i les alcaldesses). Ara bé, hi ha un problema: un escriptor de discursos no pot elaborar un text que es note massa que el locutor o signant no haja estat capaç d’escriure ni en un rampell creatiu i amb la possessió de l’esperit d’Abraham Lincoln a Gettysburg. Però hi ha un problema encara més gros: escriure un text que, més encara de fer dubtar que el signant l’haja pogut escriure, faça dubtar de si seria capaç de llegir-lo. I fins ací puc llegir -jo també, jo tampoc.

1 comentari

Participació baixa?


La
participació total del conjunt de més de cent seixanta municipis de
Catalunya d’ahir va fregar el 30%. De seguida, s’han alçat veus que
clamen que es tracta d’un fracàs, ja que la participació ha estat
molt baixa. Doncs bé, ni de bon tros. Com es pot argumentar que unes
consultes organitzades al marge de l’oficialitat i que mobilitzen
gairebé el 30% dels ciutadans convocats siguen un fracàs? Només
des d’una ignorància del que són els mecanismes del Poder -en
majúscula. La militància és una opció activa que demana un
compromís constant i que acaba cremant les persones. D’altra banda,
l’aquiescència amb l’statu quo no demana cap mena d’acció
activa per part del ciutadà, es tracta d’una adhesió per defecte,
passiva. En aquest sentit, la significació, prendre partit, és una
actitud que exigeix un nivell d’intensitat política molt fort. I més
encara si tenim en compte que les consultes no tenien cap mena de
validesa legal; es tractava de pura i dura militància, d’aquella que
costa moure tant com una placa tectònica. I tot açò en un context
en què la ciutadania ha perdut component actiu, en què el poder
l’ha anestesiada perquè siga el més crítica possible. Així doncs,
tot el contrari: la participació és molt alta, és tota una
sorpresa.

5s comentaris